Govern
Oman és una monarquia absoluta en forma de sultanat. El sultà actual és Haitham bin Tariq al Saïd (هيثم بن طارق آل سعيد) qui va succeir al difunt sultà Qabús bin Saïd al Saïd (قابوس بن سعيد آل سعيد) a principis de 2020. El Sultà és alhora cap de l’Estat i cap de l’executiu.
El sultà Qabús bin Saïd accedí al tron l’any 1970 mitjançant un cop d’estat per destronar el seu pare, el sultà Said bin Taimur. Fins a l’ascens al tron del sultà Qabús, el país era conegut com el Sultanat de Masqat i Oman. Qabús bin Saïd regnà des de llavors fins al 2020, quan morí de càncer. El seu regnat va durar gairebé 50 anys, convertint-lo en el líder àrab que més temps ha estat al front del seu país. Morí sense descendència i fou succeït pel seu cosí Haitham bin Tariq, qui ja havia ocupat diverses posicions dins del govern del difunt sultà Qabús, essent les més destacades la de Secretari General del Ministeri d’Afers Exteriors i la de Ministre de Patrimoni Cultural.
El Consell d’Oman (مجلس عمان), la branca legislativa del govern, el formen dues cambres, el Consell d’Estat, la cambra alta, i el Consell Consultiu, la cambra baixa. El Consell d’Estat consta de 85 consellers escollits pel sultà, els quals han de ser nacionals omanites, majors de 40 anys, sense filiació a cap autoritat militar o de seguretat, mentre que el Consell Consultiu consta de 86 consellers, els quals representen les 61 wilayes o províncies, a raó d’un conseller per wilaya, més un segon conseller per aquelles wilayes que superen els 30.000 habitants, tots ells escollits per sufragi universal cada quatre anys, els quals no pertanyen a cap partit ja que aquests estan prohibits al país. Els i les membres del Consell Consultiu han de ser nacionals omanites, majors de 30 anys, tenir educació secundària, i no poden formar part de les forces i cossos de seguretat.
La cambra alta té com a funció aprovar o esmenar propostes de llei que li arribin de la cambra baixa, així com assistir l’executiu en la tasca de govern, proporcionant informes i propostes d’actuacions i realitzant estudis i emetent opinions respecte aspectes sol·licitats pel Sultà. La cambra baixa s’encarrega d’aprovar o esmenar propostes de llei referides pel Consell de Ministres i, a més, té la potestat de preguntar a qualsevol ministre respecte la seva gestió. Els membres de les dues cambres no son responsables per les opinions expressades en l’exercici de les seves funcions. Cap de les dues cambres té iniciativa legislativa, convertint el Consell d’Oman en un òrgan merament consultiu.
Al 1996, el Sultà Qabus va aprovar el Decret Reial 101/96 pel qual es promulgà la Llei Bàsica del país, que serveix com a Constitució i base legal del país, i que va ser esmenada el 2011, també per Decret Reial. Gran part d’aquesta es centra en regular les funcions i competències del poder executiu alhora que estipula les funcions del Consell d’Oman i garanteix la independència del poder judicial, el qual només està sotmès a la llei. La Llei Bàsica del país, la constitució, també atorga el dret de la ciutadania a participar dels afers públics, garanteix la igualtat de la ciutadania, la protegeix de qualsevol discriminació per raó de gènere, origen, raça, llengua, religió, secta, domicili o estatus social, així com garanteix la llibertat de la pràctica religiosa, sempre i quan no atempti contra l’ordre públic o contravingui la moral.
No és cap sorpresa que, segons el Democracy Index elaborat per la revista The Economist, Oman sigui qualificat com un règim autoritari.
Oman és un dels Estats més estables de la zona, la qual cosa no és massa difícil tenint en compte la guerra civil al veí Iemen, les tensions entre l’Iran i l’Àrabia Saudita, cadascú amb les seves esferes d’influència, el conflicte Arabo-Israelià i la inestabilitat causada per Estat Islàmic a Síria i l’Iraq. Tot i això, l’estabilitat d’Oman no és només per contrast amb el seu veïnat, sinó també per mèrits propis. Al Fragile States Index elaborat per The Fund For Peace, Oman obté una puntuació l’any 2020 de 48, el qual es correspon amb la categoria d’estable i el situa pròxim a diferents Estats europeus, com França, Espanya, Itàlia i diversos altres Estats d’Europa de l’Est.
Religió
Al voltant del 90% de la població del país és musulmana. Però a diferència de la resta de països àrabs o musulmans, la majoria d’omanites no son ni xiïtes ni sunnites, doncs la branca de l’Islam predominant al país és l’ibadisme.
Segons la Llei Bàsica, en el seu article primer, el Sultanat d’Oman és un Estat Àrab, Islàmic i Independent. La mateixa constitució també garanteix la llibertat de culte, sempre que no atempti contra l’ordre públic o contradigui la moral. La blasfèmia està penada, així com les ofenses a les religions o la interrupció de la pau d’un acte religiós legal.
Al país existeixen temples d’altres fes, com ara temples hindús, gurdwares sikh o esglésies catòliques. Aquestes fes poden practicar-se, només, en els llocs especialment designats per a aquestes funcions, en sòl donat pel propi sultà. La llibertat de culte, però, no inclou el proselitisme en llocs públics, tot i que es tolera en espais privats, com ara els temples.
Seguretat
Oman és un país que contrasta amb el seu veí del sud. Mentre el Iemen sucumbeix a una acarnissada guerra civil, Oman és un país força segur. El Global Peace Index el situa com el quart Estat més segur del Pròxim Orient i Nord d’Àfrica, després de Qatar, Kuwait i els Emirats Àrabs Units. Segons aquest índex, la seguretat a Oman seria similar a la de França.
No hi ha cap presència d’organitzacions terroristes en el país, tot i la llibertat de moviment que organitzacions gihaidistes han tingut al Iemen durant la guerra civil. La presència d’aquestes organitzacions en el seu veí suposa una risc relatiu d’infiltració en el sultanat.
Finalment, la proximitat d’Oman a la Banya d’Àfrica fa que el radi d’acció dels pirates somalis afecti a les rutes marítimes properes. Tot i així, la presència de pirateria disminueix quan més a prop de la costa omaní es navega.
