L’Islam és una religió professada per una quarta part de la població mundial, aproximadament. Al llarg de la seva història han sorgit diferents branques d’aquesta. Les més conegudes són el sunnisme, el xiisme i el sufisme. A més, dins de les dues primeres branques hi ha el que es coneix com a escoles de jurisprudència islàmica (madhab). L’objecte d’aquest article és el wahhabisme, una corrent de pensament reformadora sorgida dins de l’escola hanbalita. La immensa majoria d’aquest article està extreta del Diccionario de islam e islamismo de Luz Gòmez, publicat per Editorial Trotta.
Muhàmmad ibn Abd al-Wahhab (1703-1792) fou un clergue sunnita pertanyent a l’escola jurídica islàmica hanbalita, coneguda per ser de les més conservadores, que visqué al llarg del segle xviii al desert d’Aràbia. Abd al-Wahhab és conegut per haver format una corrent de pensament i religiosa particularment rigorista i conservadora, estesa entre l’Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats Àrab Units.
L’escola hanbalita privilegia una exegesi literalista dels textos i un rigorisme moral extrem, el qual rebutja la validesa dels principis jurídics basats en el raciocini, degut al seu potencial per introduir innovacions.
Els dos principis fonamentals d’al-Wahhab foren, d’una banda, la defensa a ultrança del tauhid, dogma que proclama el monoteisme absolut, la unicitat de Déu, Home i Món, i de l’altra banda, la gihad bèl·lica per imposar el tauhid. Així, al-Wahhab considerà l’Alcorà i els Hadit (relat breu referit a les paraules, gests i comportaments del profeta) com a úniques fonts doctrinals i jurídiques i rebutjà el mètode analògic (qiyàs) i la imitació servil del que ja ha estat estipulat per anteriors jurisconsults (taqlid). A més, negà els principis d’autoritat existents a l’Aràbia beduïna del segle xviii, considerant-los impius. Tot això anava acompanyat d’una proposta de codi de conducta rigorista, amb la intenció d’aturar el declivi moral i la debilitat política que percebia en l’Aràbia del seu temps.
L’expansió d’aquesta doctrina tan rígida socialment i moral va donar-se per l’aliança que Abd al-Wahhab va fer amb Muhàmmad ibn Saüd l’any 1744. Aquest últim , cap de la tribu dels Saüd, va veure en la doctrina d’al-Wahhab una eina per sotmetre a les tribus veïnes. Així doncs, en el nou Estat que van formar, al-Wahhab s’encarregava del suport ideològic mentre que els Saüd s’encarregaven del lideratge polític i econòmic. D’aquesta manera va sorgir un sistema on els ulama (savis, erudits i doctors en les ciències islàmiques) controlen l’adherència del sobirà als imperatius de la xaria (llei islàmica) a canvi de que els súbdits l’obeeixin totalment, excepte si aquest es desvia del compliment estricte de la xaria. En cas que això succeeixi, el tauhid i el model dels primers musulmans (els salaf) són la forma per re-instaurar l’ordre islàmic.
Tot i que aquesta doctrina és contrària a les innovacions, el cert és que, basant-se en els Hadit, n’han produït un grapat de força significatives. Entre aquestes innovacions, que s’han estès a altres corrents, hi trobem:
- Takfir: acusació d’infidelitat a l’Islam. Com a doctrina moderna, va ser creada per Sàyyid Qutb, ideòleg dels Germans Musulmans a Egipte. Aquesta consisteix en l’anatematització de tot allò no islàmic i, per tant, en l’obligació de lluitar-hi en contra amb totes les eines a l’abast, des de la legislació a la gihad, passant per a hègira.
- Hégira: amb aquest mot es coneix l’èxode del profeta i els seus seguidors de La Meca a Medina, marcant l’inici del calendari islàmic. Com a innovació doctrinal, la hègira suposa l’apartament dels musulmans dels infidels, retirar-se de la societat impia per reorganitzar-se en comunitats autosuficients al càrrec d’un líder messiànic que, arribat el moment, durà a terme la gihad.
- Jahiliya: el temps de la ignorància (referit a l’època pre-Islàmica). A mitjans del segle xx l’islamista indi Abul Hasan Ali Nadwi va considerar que les ideologies occidentals (tant el liberalisme com el marxisme) pecaven de jahilites, doncs renunciaven a fer de la religió el centre de la vida social i política. Abul Ala Maududi, islamista paquistanès, va radicalitzar aquesta visió i va incloure-hi a la pròpia umma (la comunitat de creients), a la que acusava d’haver acceptat sistemes polítics, econòmics i filosòfics basats en obres humanes i no en la xaria, d’origen diví. La següent passa lògica va ser considerar els governs musulmans que accepten aquests sistemes d’origen no islàmic com a infidels (kufr), establint la obligació se lluitar-hi en contra.
- Qa’ida: literalment, base. Des de les corrents gihadistes, s’entén qa’ida com a la preparació mental i ideològica (és a dir, la base) per dur a terme la gihad, però també com el territori alliberat des del qual dur a terme el combat.
Unes breus consideracions
Denominar aquesta corrent com a wahhabisme és quelcom que es fa des de fora d’aquesta mateixa corrent. Els partidaris d’aquesta corrent de pensament s’autoanomenen muwahidin, els unitaris o partidaris de la unitat.
Aquesta corrent xoca frontalment amb altres interpretacions de l’Islam, especialment el xiisme i les corrents populars i sufís. En ambdós casos, la principal oposició dels wahhabites ve donada per la costum de venerar tombes de grans imams o santons, ja que ho consideren pràctiques politeistes, contraries a la doctrina del tauhid. També s’oposen a les romeries, el dhikr (pràctica sufí de repetir el nom de Déu o d’aleies alcoràniques), l’ús de la subha (un rosari amb el que dur el compte de les repeticions del dhikr), així com al consum de tabac o la decoració de mesquites, qüestions que consideren innovacions herètiques.
La ijtihad (esforç) és un sistema d’interpretació de les fonts de dret islàmic amb l’objecte d’establir jurisprudència que ofereixi solucions en l’aplicació de la xaria. En el wahhabisme, la ijtihad permanent ha inspirat els intel·lectuals del reformisme islàmic, així com de la salafiya i de moviments islamistes (com ara els Germans Musulmans). La noció wahhabita de la gihad, el proselitisme bèl·lic, també ha servit d’inspiració per a molts altres grups i moviments.
El wahhabisme no s’ha de confondre amb la salafiya, ni tampoc amb el salafisme.