Georges Corm (Alexandria, Egipte, 1940), és un economista libanés que ha servit com a Ministre d’Economia del Líban, professor en diverses universitats, així com consultor per a diferents organismes internacionals. Ha escrit sobre nombroses matèries que afecten les societats de l’orient pròxim i el món àrab més enllà de l’economia, com bé poden ser la religió, la política, la identitat i les relacions internacionals.
Amb “La nueva cuestión de Oriente”, publicada l’any 2018, coincidint amb el setantè aniversari de la Nakba palestina, l’autor libanès ofereix una anàlisi actualitzada de l’Orient Pròxim i les raons per les quals aquesta regió del món ha acabat sent una zona de conflictes com la coneixem avui dia. El llibre, abundant en informació, està escrit tenint en ment un lector no versat en les visicituds del món àrabo-musulmà. Així, el llibre dedica la introducció i tres capítols a presentar terminologia i corregir equívocs comuns convertits en tòpics i repetits per mitjans, elits i suposats experts d’arreu, com ara l’Islam polític, el terrorisme islàmic, la dialèctica orient-occident i el manit (i erroni) xoc de civilitzacions. Aquests tres capítols ja serien, per si mateixos, mereixedors d’una atenta lectura, però són un element imprescindible per comprendre què és la nova qüestió d’Orient, missió principal de la obra. Més enllà de la nova qüestió d’Orient, el llibre també ofereix una detallada anàlisi sobre l’economia dels països àrabs, majorment rentista i font dels problemes del món àrab, segons George Corm.
Si hi ha una “nova qüestió d’Orient” és perquè n’ha hagut una d’anterior. El que sorprèn, però, és que aquesta qüestió (la vella i la nova) d’Orient és, en realitat, una qüestió d’Occident. I aquest és un dels punts principals de l’obra: les fractures actuals a la regió tenen orígens exògens (tant la violència sectària, com les rivalitats entre potències regionals àrabs o uns models econòmics que, en la majoria de països, no estan al servei del ciutadà). En el llibre, l’autor ens detalla els esdeveniments que van configurar la vella qüestió d’Orient (competència de les potències europees, decadència de l’Imperi Otomà, repartiment d’esferes d’influència a la regió) i com aquests han acabat configurant la nova qüestió d’Orient. A continuació ressumeixo alguns elements que he considerat més rellevants i il·lustratius per a poder comprendre millor la regió a dia d’avui.
La vella qüestió d’Orient
Per entendre la nova qüestió d’Orient, primer s’ha de conèixer la vella qüestió d’Orient. Els paral·lelismes entre les dues són sorprenents i en ambdós casos els balcans prenen una rellevància significativa.
Els balcans
Al llarg del segle xix, les potències europees volien impedir que alguna d’elles, però sobretot Rússia, obtinguessin una avantatge decisiva sobre la resta. Així, era de cabdal importància evitar l’enfonsament de l’Imperi Otomà o la conquesta de la seva capital. Poden distingir-se quatre períodes de violència en el desmembrament de les províncies balcàniques de l’Imperi Otomà: l’emergència d’un Estat grec (1827-1830), la guerra de Crimea per frenar les ambicions russes (1854-1856), l’emergència dels Estats de Sèrbia, Romania i Bulgària (1867-1877-1908) i les guerres balcàniques (1912-1913). Els nous Estats balcànics emergits de la debilitat de l’Imperi Otomà van ser tutelats per les potències europees, que sovint van col·locar-hi monarques afins sense cap relació amb els pobles recentment emancipats.
De la competència entre imperis i el polvorí dels balcans esclatà la Primera Guerra Mundial. I en acabar aquesta, es creà el Regne dels Croats, els Serbs i els Eslovens, considerats eslaus del sud, per contrarestar en els balcans la creixent influència russa que apostava pel paneslavisme. Aquest regne es convertí al 1929 en el Regne de Iugoslàvia i, després de la Segona Guerra Mundial, en la República Popular Federal de Iugoslàvia, un país socialista però que al estar enfrontat a Stalin va comptar amb gran acceptació entre les potències occidentals.
Amb el col·lapse de la Unió Soviètica, Rússia deixava de ser un element a contrarestar i, així, Iugoslàvia perdia la seva utilitat històrica. Al llarg dels anys 90 la República Popular Federal va ser desmantellada en una sèrie de violències poc comunes a Europa i de contundents intervencions d’Estats Units i de l’OTAN destinades a separar les diferents comunitats sobre bases ètniques i religioses.
L’hegemonia europea a les províncies àrabs
Amb l’expedició napoleònica a Egipte s’iniciaren una sèrie d’intervencions franceses i britàniques a l’Orient pròxim que consolidaren la seva presència a la regió. L’expedició napoleònica a Egipte provocà que els britànics, tradicional potència atlàntica, s’immisciren a la mediterrània oriental.
Una part de l’hegemonia europea va basar-se en el control sobre Egipte, una wilaya de l’Imperi Otomà, que, en mans del walí Muhàmmad Alí Paixà, va rebel·lar-se contra el Sultà Otomà, conquerint diverses províncies àrabs i derrotant a l’exèrcit imperial abans de ser cridat a l’ordre per les potències europees que no volien deixar caure l’Imperi Otomà, considerat l’home malalt d’Europa. A canvi de frenar les seves ambicions, a Alí se li va reconèixer un poder dinàstic a Egipte sota la sobirania nominal de l’Imperi Otomà. Així, Alí va intentar industrialitzar el país, però va ser frenat per potències europees i obligat al lliure mercat i al tancament de fàbriques estatals. Els seus successors van endeutar-se als mercats financers europeus, enfonsant el país i provocant l’ocupació d’Egipte pels britànics el 1882. Entre el 1859 i 1869 va dur-se a terme la construcció del canal de Suez, el qual va augmentar la importància estratègica del país a ulls de les potències europees.
El Mont Líban, part de l’Imperi Otomà, gaudia d’una certa autonomia donada pel seu caràcter muntanyós i una important comunitat cristiana (maronita, principalment). Al segle xvi va emergir l’emirat del Mont Líban, vassall Otomà, que va afavorir l’obertura cap a europa. Durant el regnat de l’Emir Bashir Shehab II (1788-1840), l’emirat va aliniar-se amb la política francesa i l’egipcia de Muhàmmad Alí, provocant el descontent tant dels senyors feudals drusos sota influència britànica com dels governadors locals otomans. Durant el període d’inestabilitat que va viure la muntanya, les potències europees intentaren crear dues entitats polítiques separades, una per a drusos i l’altra per a maronites, sota influència britànica la primera i francesa la segona. L’experiment fracassà degut als nombrosos enclavaments mixtes, però va establir-se un cert condomini de les potències europees a la regió a través dels cònsols a Beirut.
El control colonial sobre el conjunt de les societats àrabs va anar-se establint al llarg del segle xix i durant les primeres dècades del segle xx (conquesta francesa d’Argèlia el 1839, protectorat francès sobre Túnis el 1883 i sobre Marroc el 1912, construcció del canal de Suez entre 1859 i 1869, ocupació britànica d’Egipte i Sudán el 1882 i ocupació de Líbia per part d’Itàlia el 191). Després de la primera Guerra Mundial, amb els acords de Sykes-Picot, les províncies de Palestina, Síria i Iraq també van passar a ser ocupades per britànics i francesos.
La fi de l’Imperi Otomà, l’home malalt d’Europa va ser terrible i va procoar el genocidi armeni i el desplaçament forçós de poblacions.
Transició cap a la nova qüestió d’Orient
Entre la vella i la nova qüestió d’Orient hi ha ruptures i continuïtats. La vella qüestió d’Orient es gesta al llarg del segle xix i acaba amb la fi de l’Imperi otomà posterior a la Primera Guerra Mundial. Durant el període d’entreguerres es reconfigura la regió, un cop desaparegut l’Imperi otomà.
La balcanització del món àrab
Tres grans entitats ètniques i culturals han dominat l’Orient Pròxim: la persa, la turca (primer seljúcides i després otomans) i la àrab. Totes tres entitats havien controlat la regió en un o altre moment històric, però totes tres van acabar sota dominació colonial franco-britànica entre la meitat del segle xix i la meitat del segle xx. En caure, l’Imperi otomà donà pas a una república turca moderna i la monarquia persa es va transformar en una república islàmica l’any 1979. En ambdòs casos es retenia una certa unitat cultural en un Estat-nació modern. Els àrabs, però, no van poder crear les condicions per a la realització de les aspiracions d’unitat.
Durant l’època otomana, les poblacions àrabs es movien amb freqüència entre les diferents províncies. Després de la Gran Guerra i el desmantellament de l’Imperi, Otomà, aquestes províncies van passar a constituir-se com a estats separats sota la dominació de francesos i britànics. Els acords de Sykes-Picot van frustrar les aspiracions de les elits a la unitat en un gran regne àrab que havia estat promès per la diplomàcia britànica en contrapartida de la revolta àrab contra les tropes otomanes.
El Mont Líban es va convertir en un Estat amb les fronteres ampliades per fer-lo més viable. Transjordània va ser creada pels britànics per acomodar la família Haiximí, antics guardians de La Meca expulsats del Hijaz pels Saud, que també eren aliats de l’Imperi Britànic. Al capdavant de l’Iraq van col·locar, també, a un membre de la família Haiximí. Síria va ser fragmentat en base a criteris sectaris. El Magreb va quedar sota domini francès, mentre que Egipte quedà sota control britànic. Els britànics tenien influència, també grans parts de la costa est de la península aràbiga.
Alguns d’aquests països eren veritables mosaics etno-religiosos, com per exemple Síria, Iraq i Líban, diversitat accentuada pel desplaçament dels armenis supervivents del genocidi perpetrat pels turcs contra el seu poble. A aquesta diversitat ètnica i religiosa cal afegir-hi que, des de la declaració Balfour de 1917, va accelerar-se la migració de jueus europeus a la Palestina històrica.
La nova qüestió d’Orient
La vella qüestió d’orient es va anar gestant al llarg del segle xix i acaba amb la fi de la primera guerra mundial, un cop desmantellat l’Imperi otomà i aquest deixa de tenir control sobre les seves antigues províncies àrabs, que passen en gran mesura a estar sota dominació o influència franco-britànica. La nova qüestió d’Orient neix en acabar la Segona Guerra Mundial i es caracteritza pels conflictes violents sorgits de la descolonització i de les aspiracions a la unitat àrab.
Conflictes sorgits de la descolonització
L’any 1956 el president egipci Gamal Abdel Nasser nacionalitzà el canal de Suez, el qual era propietat de francesos i britànics. En resposta, França i Regne Unit van unir forces, conjuntament amb el jove Estat d’Israel per recuperar militarment el control del canal i derrocar el règim nasserista. Tot i que els tres Estats van ocupar el Sinaí i el canal de Suez, Estats Units i la URSS van condemnar l’atac al Consell de Seguretat de Nacions Unides. Aquest atac va desencadenar una onada revolucionària per tot el món àrab que desitjava deslliurar-se de la tutela dels poders colonials. Egipte era el país àrab més poderós i, alhora, adalil del nacionalisme antiimperialista.
Algèria va aconseguir la seva independència després d’una cruenta guerra contra França (1954-1962) i, juntament amb l’Egipte nasserista, es convertia en la locomotora antiimperialista del Moviment dels No Alineats i un dels centres del tercermonisme i d’ajuda als moviments de descolonització de l’Àfrica.
En aquesta època també succeïen cops d’Estat a Síria, Iraq i Líbia, tots amb un desig d’unitat dels pobles àrabs, la modernització tant d’institucions com de l’economia, i la realització d’un socialisme àrab.
La doble descolonització de Palestina
La doble descolonització de Palestina ha provocat nombrosos esclats de violència i guerra al mashriq fins als nostres dies. A la descolonització britànica -el qual havia afavorit la creació de la “llar nacional del poble jueu”- s’hi va afegir el fet d’impedir que els colons migrants ocupessin el territori i exclogueren i sotmeteren a la població palestina. La fi del mandat britànic de Palestina, però, va comportar la immediata recolonització de la seva població àrab a causa de l’emergència de l’Estat d’Israel, que va refusar qualsevol solució que comportès un Estat multicondesional/multicomunitari.
La Guerra Freda
Un dels factors més desestabilitzadors de la regió d’Orient Pròxim va ser la Guerra Freda entre el bloc occidental liderat pels Estats Units i el bloc socialista liderat per la Unió Soviètica. Les tensions nascudes de la Guerra Freda van incidir profundament en aquesta regió que, degut a la balcanització dels Estats àrabs, patia un “buit de poder” que afavoria la política expansionista soviètica i, per tant, els Estats Units havia d’emplenar aquest “buit” impulsant un pacte antisovietic amb els Estats més potents de la regió (Turquia i Iran).
D’aquesta manera, les monarquies s’aliaren amb els Estats Units i passaren a formar part dels països considerats “moderats” deguts a la seva tolerància/acceptació de l’Estat d’Israel, el qual comptava amb el suport americà. Per contra, els països no alineats van tendir a apropar-se a la Unió Soviètica. Aquests països (Líbia, Algèria, Síria i Iraq) s’agruparen en un “front de resistència i de rebuig” de l’ordre americà-israelí, donant suport als moviments palestins armats. L’any 1969, els països moderats (Marroc, Pakistan i Aràbia Saudí) creen l’Organització de la Conferència Islàmica. D’aquesta manera s’instauraven dues lògiques enfrontades. Per un costat, els països que propugnaven la solidaritat islàmica, l’anticomunisme i denunciaven l’expansionisme de la URSS al Tercer Món; per l’altra, els que denunciaven l’imperialisme dels Estats Units, proposava la solidaritat dels Estats àrabs front Israel i el necessari restabliment dels drets de la població palestina.
Instrumentalització de la religió
Un altre element de desestabilització generat durant la Guerra Freda va ser la instrumentalització de la religió musulmana amb l’objectiu de fer retrocedir la influència ideològica, política i militar soviètica en el món àrab i musulmà. Aquesta instrumentalització va deure’s al suport il·limitat americà a l’Aràbia Saudí, règim wahabita, versió més rigorista i extremista de la religió musulmana. Els orígens d’Al-Qa’ida es troben a l’Aràbia Saudí. I va ser aquesta xarxa terrorista la que va ser usada pels Estats Units per contrarestar la presència soviètica a l’Afganistan.
La religió també va ser instrumentalitzada per confiscar la revolució popular iraní de 1978 per part del clergat. La potència persa passava a estar dominada per la religió musulmana, però a diferència de la monarquia Saudí, l’Islam practicat a l’Iran era de la branca xiïta. La situació era propicia per a l’Islam i, sobretot, l’Islam polític a tot el món àrab. Les monarquies del govan promoure una renovació islàmica en tot el món àrab que pretenia ser un antídot a la ideologia del règim iraní. Amb tot, l’únic país que seguia compromès amb l’alliberament de Palestina era la República Islàmica de l’Iran, mentre que la renovada islamització del món àrab promoguda per l’Aràbia Saudí i l’Organització de la Conferència Islàmica havien dut a la majoria de societats àrabs a la indiferència per la causa palestina.
La remodelació de Pròxim Orient
Durant els anys 90, després del col·lapse de la Unió Soviètica, la única potència imperant eren els Estats Units. Quan Saddam Husseín, president de l’Iraq, envaeix el petit emirat petrolier de Kuwait, són els Estats Units els que encapçalen la coalició per frenar la voluntat expansionista iraquiana. A partir de llavors, els falcons dels Estats Units clamen pel derrocament de Saddam, inclús un cop finalitzada la Guerra del Golf.
Al setembre de 2001, Al-Qa’ida perpetrava el major atac terrorista en sol americà segrestant diversos avions i estavellant-los contra les Torres Bessones del World Trade Center i el Pentàgon. En resposta, els Estats Units van envair l’Afganistan, a l’època sota control dels Taliban i els quals permetien les activitats d’Al-Qa’ida des del seu país, i paral·lelament, declarava la Guerra contra el Terror, amb la voluntat de perseguir i acabar amb els perpetradors de terrorisme a qualsevol lloc del món. Dos anys més tard, al 2003, amb el fals pretext de que l’Iraq disposava d’armes de destrucció massiva i que suposava un perill per a la comunitat Internacional, els Estats Units envaeixen l’Iraq i deposen al dictador. Amb això, els Estats Units llençaven un avís als països que no s’alineaven amb ells.
La invasió de l’Iraq va tenir conseqüències devastadores. La nova Constitució imposada per part dels Estats Units va generar el desenvolupament de blocs polítics comunitaris (sunnita, xiïta i kurd) i una altíssima corrupció. Juntament amb la destrucció del país, va propiciar el sorgiment d’una insurgència islàmica en contra de l’ocupació americana del país que va ser la gènesi d’Estat Islàmic. La mala gestió americana va facilitar que l’Iran exercís la seva influència al país.
Al 2011 s’inicien les primaveres àrabs. En tots els països, des d’Oman fins al Marroc, el jovent reclamen millores. En alguns països demanen, a més de millores socials, més llibertat i inclús democràcia. En alguns països els règims van adaptar-se per acomodar les protestes, en d’altres van aconseguir enderrocar els seus tirants (és el cas de Tunis i d’Egipte) i en d’altres les protestes acaben degenerant en guerres civils. En el cas de Líbia, França va presionar per la instauració d’una zona d’exclusió aèria per a que els rebels no sucumbíssin a la potència aèrea del règim, però la coalició (integrada per països àrabs) va excedir-se en el seu mandat per tal d’impedir que Muammar Gaddafi acabes derrotant als rebels.
El cas de Síria va ser similar, tot i que en aquest país no va aconseguir-se instaurar cap zona d’exclusió aèria, en gran part degut a que tant la Xina com Rússia van vetar qualsevol resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides al respecte, en veure què havia succeït a Líbia. Rússia va aportar ajuda logística i inclús va ajudar a l’aviació síria en la guerra tany contra els rebels com contra Estat Islàmic, els quals van aprofitar el buit de poder per estendre’s des de l’Iraq. Rússia compta amb una base naval al port de Tartus, a la costa síria. Síria, però, va acabar sent l’escenari de les lluites de totes les potències regionals (Iran, Turquia, Qatar, Arabia Saudí i els Emirats Àrabs Units), cadascuna enviant armament i suport a les faccions afins, moltes d’elles islamistes i jihadistes.