Catalunya és un mot d’origen incert. Al llarg dels anys, s’han proposat diversos orígens. Així, el mot Catalunya derivaria de:
- Un antropònim (llegenda d’Otger Cataló)
- Un topònim o corònim preexistents (Cataló, Castelló, Camps Catalàunics, Montcada, Taluniya, etc.)
- El nom d’un grup ètnic que hauria estat vinculat històricament a Catalunya (leketani, castellani, catalàunics, gots, alans, etc.)
- Una característica comuna de què participaven els pobladors primitius del país (terra dels muntanyencs)
- Un tret distintiu del territori (terra de castells).
L’historiador i arabista Pere Balañà i Abadia va fixar-se en dos aspectes que tenien en comú la majoria d’etimologies proposades:
- L’aparició del corònim és sempre posterior a la Croada pisano-catalana contra la Taifa de Mallorca l’any 1114
- El primer testimoni per escrit del terme Catalunya sempre prové a través d’Itàlia (via erudita).
Considerant aquestes dades, veiem que la primera aparició del mot Catalunya no és en cap document oficial, sinó al Liber Maiolichinus, poema en llatí publicat el 1117 escrit per un pisà sobre la croada catalano-pisana de l’any 1114 contra els pirates sarraïns que, des de les Illes Balears, assaltaven les costes de la mediterrània occidental i nord-occidental. Més tardana, la primera documentació oficial en què apareix el mot Catalunya (carta de franqueses atorgada per Pere I als habitants d’Agramunt) data de l’any 1210. En el Liber Maiolichinus s’esmenten els catalans (Catalanenses, Catalanicus), Catalunya (Catalania), Ramon Berenguer III, anomenat duc català, dirigent dels catalans i heroi català (dux Catalanensis, rector Catalanicus, Catalanicus heros). Així, tot i poder traçar la primera aparició per escrit del mot Catalunya, no trobem cap rastre del seu significat.
Així, Balañà i Abadia proposa una etimologia d’origen àrab per a Catalunya: “la nostra terra hauria estat batejada amb l’expressió aràbiga IQTA’ AL-GUNYA —o alguna de les seves variants, com QITA’T AL-GUNYA, IQTA’ AL-AGNIYA, QUT’AT AL-GANIYA”1. En àrab aquestes formes serien: اقطاع الغنيّة (feu de la riquesa), قطاعة الغنيّة (sector ric), اقطاع الأغنياء (feu dels rics), قطاعات الغنية (sectors rics). Balañà i Abadia creu que aquesta denominació hauria sorgit entre els sarraïns mallorquins que haurien vist Catalunya com una terra amb riqueses i, per tant, objectiu de les seves ràtzies.
L’arrel Q – T ‘ (ق ط ع) té significats relacionats amb tallar i separar. D’aquesta arrel en deriven els feus o comptats en llenuga àrab (una delimitació de terres) però també el nom en àrab de la Franja de Gaza (قطاع غزة). L’arrel G – N – Y (غ ن ي), per altra banda, genera mots relacionats amb la riquesa.
Si aquesta hipòtesi fos certa, el terme Catalunya tindria una arrel popular entre els sarraïns de Mallorca, que haurien vist les terres que assaltaven com a font de riquesa, però que hauria estat recopilada per escrit per un pisà sense tenir-ne massa idea del seu significat, adaptant-lo al llatí i essent posteriorment acceptat pels catalans mitjançant aquesta via erudita.
1Balañà i Abadia, P. (1992). Catalunya, “La terra de la riquesa”. Medievalia 10, 1992, pp.41-53 (p44)