El món àrab i l’Islam estan tan íntimament relacionats que és difícil d’entendre l’un sense l’altre. L’Islam, que acabà tenint una vocació universal, com la cristiandat, sorgeix en un context molt particular: el de les tribus del desert d’aràbia. El Corà, el text sagrada dels musulmans, fou revelat al profeta Muhàmmad en forma de versos (de fet, Corà ve de l’àrab قرآن –qurʕān-, que vol dir recitació) que componen un poema. Per alguns, el Corà és el poema perfecte, la millor poesia mai recitada.
El Corà, així com la conducta del profeta recollida en els hadith, han servit com a base per a les costums i inclús lleis de molts països àrabs i/o musulmans. Però no només la vida de Muhàmmad, ha servit com a exemple, també la dels seus successors més immediats. Els coneguts com a Raixidun, els ben guiats. Aquests van ser els primers quatre califes, els successors de la comunitat política i religiosa de l’Islam primerenc.
Els raixidun són significatius per entendre el món àrab actual, doncs el seu exemple, tant en afers públics com privats, ha arribat a ser considerada com a la norma (la sunnah, سنة ,tradició o costum) per als successors i tota la comunitat islàmica en general. És en aquesta època, a més, que es comença a estendre l’Islam més enllà de la península aràbiga i, amb l’expansió, el contacte i la relació amb altres religions del llibre (les dels descendents d’Abraham). Es recull i s’edita la revelació del profeta, es consoliden costums i s’adopta un nou calendari lunar, prenent com a any 0 l’any de l’hègira, l’exili, del profeta de la Meca a Medina. El final del Califat dels Raixidun el marca la primera fitna (فتنة), la guerra civil entre els musulmans, que suposà el cisma entre els sunnites (els tradicionalistes) i els xiïtes (els partidaris d’Alí).
El profeta i la revelació
L’any 610 de la Era Comuna, a un mercader de la Meca anomenat Muhàmmad l’arcàngel Gabriel li revelà uns versos del que més tard seria conegut com el Corà. La ciutat de la Meca era un important centre de pelegrinatge per als àrabs des de feia temps. El lloc més important de la ciutat era la Kaaba, una pedra negra, segurament d’origen meteòric, al voltant de la qual hi havia els diferents ídols i representacions de diversos déus que les tribus nòmades de la regió veneraven. Muhàmmad era part del clan Banu Hàixim de la tribu dels Quraix que, tradicionalment, havien exercit com a protectors de la ciutat de la Meca.
En aquest moment, la península aràbiga no estava dominada per cap dels grans Imperis. L’Imperi Bizantí s’estenia per quasi tota la mediterrània, incloent tota la península d’Anatòlia, part de Mesopotàmia, la Gran Síria, i tota la costa del Llevant i Egipte. Rivalitzant amb aquest està l’Imperi Sassànida, ocupant Pèrsia i Mesopotàmia, fent frontera amb l’Imperi Bizantí fins al Caucas.
La revelació del Corà a Muhàmmad comportà una revolució a l’aràbia tribal de la època. L’Islam, la religió revelada per l’Arcàngel Gabriel, era la última de les revelacions del Déu d’Abraham i segell de totes elles. S’havia revelat en àrab i per als àrabs i, a diferència del cristianisme o el judaisme, aquesta comportava una determinada organització social i política intrínseca. Sense entrar-hi en massa detall, Muhàmmad va ser expulsat de la Meca, ciutat santuari del politeísme àrab pre-Islàmic, esdeveniment que marca l’inici del calendari musulmà, i s’exilià la ciutat de Iathrib, avui dia coneguda com a Medina, en aquella època dominada per tribus de comerciants àrabs jueus que acolliren a Muhàmmad i els primers musulmans. Fou a Medina que el profeta començà una nova forma d’organitzar-se socialment i política.
Més tard, Muhàmmad i els seus tornàren a Meca i la conqueriren. Van expandre’s poc a poc unificant les diferents tribus dels deserts d’Aràbia. Aquesta unió va comportar l’expansió de l’Islam i, amb aquesta, una important reforma social que suposava un avenç respecte a la brutal vida dels nòmades àrabs. És important, però, entendre que en els primers anys de la religió, molts dels musulmans ho eren per conveniència o per compromisos adquirits amb els líders de les diferents tribus. Així, quan el profeta morí l’any 632 de l’Era Comuna amb 62 o 63 anys, moltes tribus consideraren que quedaven alliberades per tornar a les seves antigues costums. Abu Bakr, el successor de Muhàmmad com a cap de la comunitat islàmica i primer khalifa (en àrab el terme khalifa, خليفة, vol dir successor o substitut), va encarregar-se de fer-los tornar a dins de la comunitat, sovint per la força. Aquest havia estat una amistat propetr del profeta des d’abans de les revelacions.
Els Raixidun, el Califat dels ben guiats
En els dos anys que governà Abu Bakr abans de morir, el khalifa aconseguí acabar amb les diferents insurreccions i reunificar els territoris que havia governat Muhàmmad. Un cop unificada la comunitat de creients, la umma, Abu Bakr començà la conquesta d’Iraq, la provincia més rica de l’Imperi Sassànida i, més tard, la provincia Bizantina de Síria.
El khalifa Abu Bakr va designar al seu testament a Umar Ibn al Khattab, un dels primers conversos a l’Islam i sogre del profeta. Aquest governà durant quasi 10 anys, fins que fora assassinat per un soldat persa que havia estat venut com a esclau després de ser capturat en batalla. Quan aquest morí, el Califat, el territori governat pels successors del profeta, havia conquerit gran part de les províncies de l’Imperi Sassànida, que estava a punt de ser destruït, així com els territoris bizantins de la Gran Síria i Egipte. Aquests nous territoris, de majoria cristiana, van ser governats pels musulmans, però sense obligar a les seves poblacions a la conversió.
El nou khalifa seria escollit per un comité de sis homes designats per Umar. Aquests dubtaven entre Alí, cosí i gendre del profeta i pertanyent al mateix clan que ell, els Banu Hàxim, i Uthman, cosí segon i gendre del profeta, però pertanyent al clan dels Banu Ummaia. Ambdós clans eren de la mateixa tribu, els Quraix. Uthman fou l’escollit i, ja com a khalifa, continuà amb les conquestes. Amb la derrota de l’Imperi Sassànida va estendre el Califat per tota Pèrsia fins al que avui dia coneixem com a Pakistan i Àsia Central. També conquerí la costa sud de la Mediterrània fins a Tunis així com diversos territoris als Bizantins. Aquest nou Califa centralitzà el poder i instal·là a membres de la seva família en posicions importants. Aquest fet va provocar ressentiment entre les altres tribus. L’exèrcit assentat a Egipte, a Kufa i a Basra estava molest i, finalment, va amotinar-se a Egipte. Aquests amotinats van presentar-se a Medina, la capital, per traslladar les seves queixes al Califa, el qual va cedir. De retorn cap a Egipte, aquests interceptaren un missatger que havia enviat el Califa al governador d’Egipte el qual duia instruccions per a que els ajusticiés. Els amotinats van tornar a Medina i, finalment, acabaren amb la vida del Califa. Tot i el tràgic final, Uthman va ser venerat com un bon Califa en els seus primers anys i, entre el seu llegat, destaca l’edició del text canònic del Corà que ens ha arribat fins als nostres dies.
La primera fitna
A Uthman el succeí Alí, qui va ser escollit pels companys del profeta, els primers conversos a l’Islam i que acompanyaren al profeta en vida. La situació era delicada, degut a les tensions que van sorgir i augmentar durant el regnat d’Uthman. Alí canvià governadors provincials que eren familiars d’Uthman per gent de la seva confiança i traslladà la capital de Medina a Kufa, al Iraq. El nou khalifa era percebut com a simpatitzant dels assassins d’Uthman. El malestar pel magnicidi era tal que prominents figures del moment, com Aisha, la tercera dona del profeta, i alguns dels companys més propers d’aquest es rebel·laren per venjar la mort d’Uthman. L’exèrcit d’Alí acabà amb la rebel·lió a la Batalla del Camell l’any 656, però el mal ja estava fet. Per primera vegada musulmans s’havien alçat en armes contra musulmans, i no en seria l’última.
Paral·lelament, el governador de la província de Síria, Muàwiya, que havia estat cunyat del profeta i familiar del khalifa Uthman, va refusar oferir la seva lleialtat a Alí. Si va negar-li la lleialtat com a venjança per la mort d’Uthman o si, simplement, va fer-ho per ambicionar ell ser Califa, no se sap. El khalifa Alí envià el seu exèrcit a sufocar la rebel·lió, però ambdues forces arribaren a un punt mort a la Batalla de Siffín. Com que cap exèrcit va poder-se imposar a l’altre, Muàwiya i Alí es van comprometre a un arbitratge. Aquest, però, es va decantar per Muàwiya i Alí es va negar a acceptar-ho. Entre els motius per a la negativa estava el fet que part dels seus partidaris, un grup conegut com a kharijites, creien que si Muàwiya era elegit Califa, ells serien ajusticiats per haver-se oposat al Califa Uthman, culpats de la seva mort. Així doncs, la disputa seguia viva i les forces de Muàwiya van anar fent-se amb el control de diferents províncies lleials a Alí. Alí trobaria la mort l’any 661 a mans dels kharijites, que havien ingeniat un pla per posar fi a la guerra civil: matar els líders dels bàndols enfrontats. Mataren a Alí, però no aconseguiren acabar amb la vida de Muàwiya.
Hàssan Ibn Alí, el fill gran del Califa Alí, va ser nomenat khalifa pels seus seguidors després de la mort del seu pare. Tot i ser el khalifa, no controlaba quasi cap territori. Com a líder i per tal d’acabar amb les hostilitats entre musulmans, va arribar a un acord amb Muàwiya pel bé de la comunitat. Hàssan abdicaria com a khalifa en favor de Muàwiya a condició de que aquest no anomenés un successor. Muàwiya acceptà les condicions i regnà com a khalifa. Hàssan Ibn Alí morí l’any 670, no se sap si enverinat per la seva dona.
La fi dels Raixidun, Segona Fitna i l’inici del Califat dels Omeia
Muàwiya establí la seva capital a Damasc, des de la qual ja havia governat la Gran Síria. El seu regnat es caracteritzà per evitar les confrontacions directes amb els seus rivals dins del califat i per la guerra contra els bizantins. Un dels elements més transcendentals del seu mandat, però, fou la designació del seu fill Yazid com a successor l’any 676. Aquesta designació era contrària l’acord entre Muàwiya i el difunt Hàssan. Tot i que el nomenament del seu successor despertà malestar entre diverses figures prominents, Muàwiya va convocar un consell per a que se li jurès lleialtat al seu successor designat, cosa que molts líders feren, ja fos per convenciment, per suborn o per conveniència. Tot i així, alguns companys del profeta i els seus descendents van negar-s’hi. Aquests, per veure’s en clara minoria, romangueren en silenci al respecte.
Muàwiyà morí l’any 680 i el seu fill Yazid va prendre possessió del càrrec. Va enviar emissaris per a que els diferents líders tribals i governadors li jurèssin lleialtat, però Hussayn, fill del Califa Alí, germà del Califa Hàssan i net del Profeta Muhàmmad va negar-s’hi. Tement per la seva vida, marxà de Medina i es refugià a la Meca i, estant allà, va rebre una carta dels partidaris d’Alí de Kufa per a que se sumés en revolta contra Yazid. De camí a Kufa, la caravana de Hussayn va ser atacada per l’exèrcit de Yazid a prop de Kerbala, i allà fou assassinat. Aquesta revolta iniciada pels partidaris d’Alí a Kufa donà lloc a la Segona Fitna, que durà més d’una dècada i acabà amb la victòria dels Ummaia, que donaren lloc a la primera dinastia regnant islàmica, el que avui en dia coneixem com el Califat dels Omeia.
Les conseqüències
Amb l’establiment del Califat dels Omeia es posà fi a la era del Califat dels Ben Guiats, que durà, amb prou feines, 30 anys des de la mort del profeta. Aquests governants són tinguts en molta alta consideració dins del món musulmà, especialment entre els sunnites, doncs es considera que foren governants virtuosos que mantingueren l’esperit originari de l’Islam. Aquests califes eren gent humil, que visqueren d’acord amb les seves creences i es preocuparen del benestar de la seva gent. El califa era, alhora, una figura religiosa i una de política. Liderar la fe era indistint de governar. L’elecció dels successors, a més, s’entenia com a meritocràtica: només algú que fos realment pietós i humil i encarnès els valors del profeta podia ser el legítim successor. Muàwiya acabà amb aquest mètode d’elecció quan designà com a successor a un dels seus fills. D’aquesta manera inaugurà una línia dinàstica i el califat passà a ser una monarquia on el líder, el successor del profeta, ja no ho era per mèrits sinó per virtut de la seva sang.
Durant el califat dels Raixidun i els anys immediatament posteriors es forjaren algunes de les divisions que encara avui en dia perduren en l’Islam, tal com la divisió entre sunnites i xiïtes:
- Els adherents a la tradició, la sunna, són el que avui en dia coneixem com a sunnites. És per a ells que els Raixidun foren els primers quatre califes de l’Islam i que acabaren de donar la forma que té l’Islam majoritari avui en dia. Els quatre primers califes són exemple de virtut i inclús un model a seguir.
- Els partidaris d’Alí, els xiïtes, no accepten com a legítims el conjunt dels Raixidun, sinó que consideren que el profeta nomenà a Alí com al seu successor i, per tant, és per a ells el primer Imam, el primer guia de la comunitat.
Aquesta diferència inicial acabà propiciant teologies molt diferenciades així com diverses branques de jurisprudència, tan dins de l’Islam sunnita com de l’Islam xiïta. Els partidaris d’Alí tenien una base de suport a Kufa, a l’Iraq. A més, Alí va ser assassinat a Kufa i fou enterrat a Najaf, i el seu fill Hussayn trobà la mort a Kerbala, també a l’Iraq. En aquestes ciutats s’hi troben santuaris que es consideren dels més sagrats per als xiïtes. Tot i haver tingut presència a diverses contrades del món àrab-musulmà, els xiïtes han sigut majoritaris a Mesopotàmia i a l’Iran.
La tercera branca de l’Islam, l’Ibdadisme, majoritari només a l’Oman, tenen el seu origen el els kharijites que assassinaren a Califa Alí.
Cap governant de cap país al món, avui en dia, es considera khalifa en el sentit que s’hi consideraren els raixidun. Al llarg de la història ha hagut diverses dinastíes regnants que s’han considerat califes, reclamant per a ells el lideratge de la comunitat islàmica. L’últim califa fou Abdülmecit II de l’Imperi Otomà, deposat pel líder laïc dels Joves Turcs Mustafà Kemal Atatürk. Des dels Raixidun, però, la figura ha estat més política que religiosa.
És en aquests califes i en aquestes primeres dècades de l’Islam que s’emmirallaren els gihaidistes d’Estat Islàmic quan proclamaren el califat. Els seus enemics no eren només els països occidentals, sinó també els governants dells països musulmans. En la seva visió, tant líders dictatorials seculars, com Baixar al-Assad de Siria com la monarquia Saudí han traït els valors de l’Islam i s’han allunyat de la forma correcta de govern.