Situació

El Sultanat d’Oman se situa al sud-est de la península aràbiga, entre els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita i el Iemen. Al nord del país, Oman compta amb dos enclavaments dintre dels Emirats Àrabs Units: Madha i la península de Musandam, la qual és la riba sud de l’important Estret d’Ormuz. 

Breu història

La zona ha estat poblada des de la prehistòria, quan la península aràbiga estava convertint-se en una zona plena de vegetació. Per les costes del que avui en dia coneixem com Oman hi han passat diversos imperis de l’antiguitat, com ara l’Imperi Persa Aquemènida, l’Imperi Part Arsàcida o l’Imperi Neo-Persa Sassànida. Les costes i l’interior omanita van anar sent, poc a poc, poblades per pobles de parla semítica provinents del centre i l’oest de la península. 

Durant les Guerres de l’Apostasia (حروب الردة) posteriors a la mort del profeta Muhàmmad es consolida l’Islam a la regió. Cap a la meitat del segle VIII, després de la caiguda del Califat Omeia a causa de la revolta Abbàssida, s’estableix a l’interior de l’actual país l’Imamat d’Oman, el qual va tenir continuïtat fins que al segle XX s’uní amb el Sultanat de Masqat. 

A principis del segle XVI l’Imperi Portuguès va assentar-se a la zona, convertint en vassalls el Regne d’Ormuz, establert a l’illa del mateix nom, i les costes al nord i al sud de l’Estret d’Ormuz. Al llarg dels següents 150 anys, tant l’Imperi Persa Safàvida com l’Imamat d’Oman van aconseguir fer fora a l’invasor portuguès. L’Imamat d’Oman va establir-se, llavors, com una potència marítima a l’oceà índic, comerciant entre l’Àsia i la costa Est d’Àfrica. 

Els omanites van estendre el seu imperi a la costa Suahili i l’Arxipèlag de Zanzíbar, a les actuals Kènia i Tanzània i, temporalment, també a les actuals costes de l’Iran i del Pakistan. A Zanzíbar els omanites van establir el seu principal port per al comerç d’esclaus a l’Est d’Àfrica. Poc a poc, des del segle XVIII, l’Imperi Britànic va establir-se a la regió, oferint protecció al Sultanat de Masqat a canvi de tractats comercials favorables. Tot i que el Sultanat de Masqat sempre va ser teòricament sobirà, a la pràctica estaven subordinats a l’Imperi Britànic. 

L’any 1920 es signà el Tractat de Sib, pel qual es garantia l’autonomia de l’Imamat d’Oman, a l’interior, i la sobirania del Sultanat de Masqat a la costa. Al 1954, el Sultà Saïd bin Taimur, recolzat pels britànics, va atacar i conquerir els territoris de l’Imamat d’Oman. L’any 1970, el fill del sultà Saïd, Qabús bin Saïd, destronà el seu pare en un cop d’Estat mitjançant l’ajuda del Regne Unit. 

Al 1968 l’Imperi Britànic va anunciar que abandonaria la seva presència al Golf Pèrsic a l’any 1971, però degut a la naturalesa informal de la relació entre el Sultanat de Masqat i Oman i l’Imperi Britànic, aquests van seguir ajudant a les autoritats omanites fins a acabar amb la Rebel·lió de Dhofar al sud del país, l’any 1975.  

Territori i població

Amb 309.500 km² és el tercer Estat més gran a la península aràbiga, després de l’Aràbia Saudita i el Iemen. Com la resta dels seus veïns, la immensa majoria del país és desert i la resta, muntanya. En quant a població, el país compta amb una població estimada de 4.445.000 habitants, essent el tercer menys poblat de la zona. Oman és un país amb molta població jove, amb una edat mitjana de 25 anys. El 85% de la població viu en àrees urbanes, vivint aproximadament la meitat de la població a la capital, Masqat, o els seus voltants. Aproximadament un 45% de la població resident a Oman son estrangers, provinents de països de la zona, com Pakistan, India, o Iran, o de més llunyans, com ara Filipines, Bangladesh o Marroc. 

Govern

Oman és una monarquia absoluta en forma de sultanat. El sultà actual és Haitham bin Tariq al Saïd (هيثم بن طارق آل سعيد‎) qui va succeir al difunt sultà Qabús bin Saïd al Saïd (قابوس بن سعيد آل سعيد) a principis de 2020.  El Sultà és alhora cap de l’Estat i cap de l’executiu. 

El sultà Qabús bin Saïd accedí al tron l’any 1970 mitjançant un cop d’estat per destronar el seu pare, el sultà Said bin Taimur. Fins a l’ascens al tron del sultà Qabús, el país era conegut com el Sultanat de Masqat i Oman. Qabús bin Saïd regnà des de llavors fins al 2020, quan morí de càncer. El seu regnat va durar gairebé 50 anys, convertint-lo en el líder àrab que més temps ha estat al front del seu país. Morí sense descendència i fou succeït pel seu cosí Haitham bin Tariq, qui ja havia ocupat diverses posicions dins del govern del difunt sultà Qabús, essent les més destacades la de Secretari General del Ministeri d’Afers Exteriors i la de Ministre de Patrimoni Cultural.

El Consell d’Oman, la branca legislativa del govern, el formen dues cambres, el Consell d’Estat, la cambra alta, i el Consell Consultiu, la cambra baixa. El Consell d’Estat consta de 85 consellers escollits pel sultà, els quals han de ser nacionals omanites, majors de 40 anys, sense filiació a cap autoritat militar o de seguretat, mentre que el Consell Consultiu consta de 86 consellers, els quals representen les 61 wilayes o províncies, a raó d’un conseller per wilaya, més un segon conseller per aquelles wilayes que superen els 30.000 habitants, tots ells  escollits per sufragi universal cada quatre anys, els quals no pertanyen a cap partit ja que aquests estan prohibits al país. Els i les membres del Consell Consultiu han de ser nacionals omanites, majors de 30 anys, tenir educació secundària, i no pot formar part de les forces i cossos de seguretat.

La cambra alta té com a funció aprovar o esmenar propostes de llei que li arribin de la cambra baixa, així com assistir l’executiu en la tasca de govern, proporcionant informes i propostes d’actuacions, així com realitzant estudis i emetent opinions respecte aspectes sol·licitats pel Sultà. La cambra baixa s’encarrega d’aprovar o esmenar propostes de llei referides pel Consell de Ministres i, a més, té la potestat d’interrogar a qualsevol ministre respecte la seva gestió. Els membres de les dues cambres no son responsables per les opinions expressades en l’exercici de les seves funcions. Cap de les dues cambres té iniciativa legislativa, convertint el Consell d’Oman en un òrgan merament consultiu.

Al 1996, el Sultà Qabus va aprovar el Decret Reial 101/96 pel qual es promulgà la Llei Bàsica del país, que serveix com a Constitució i base legal del país, i que va ser esmenada el 2011, també per Decret Reial. Gran part d’aquesta es centra en regular les funcions i competències del poder executiu, alhora que estipula les funcions del Consell d’Oman i garanteix la independència del poder judicial, el qual només està sotmès a la llei. La Llei Bàsica del país, la constitució, també atorga el dret de la ciutadania a participar dels afers públics, garanteix la igualtat de la ciutadania, protegeix la ciutadania de qualsevol discriminació per raó de gènere, origen, color, llengua, religió, secta, domicili o estatus social, així com garanteix la llibertat de la pràctica religiosa, sempre i quan no atempti contra l’ordre públic o contravingui la moral.

No és cap sorpresa que, segons el Democracy Index elaborat per la revista The Economist, Oman sigui qualificat com un règim autoritari.

Oman és un dels Estats més estables de la zona, la qual cosa no és massa difícil tenint en compte la guerra civil al veí Iemen, les tensions entre l’Iran i l’Àrabia Saudita, cadascú amb les seves esferes d’influència, el conflicte Arabo-Israelià i la inestabilitat causada per Estat Islàmic a Síria i l’Iraq. Tot i això, l’estabilitat d’Oman no és només per contrast amb el seu veïnat, sinó també per mèrits propis. En Fragile States Index elaborat per The Fund For Peace, Oman obté una puntuació l’any 2020 de 48, el qual es correspon amb la categoria d’estable, i que el situa pròxim a diferents Estats europeus, com França, Espanya, Itàlia i diversos altres Estats d’Europa de l’Est.

Religió

Al voltant del 90% de la població del país és musulmana. Però a diferència de la resta de països àrabs o musulmans, la majoria d’omanites no son ni xiïtes ni sunnites, doncs la branca de l’Islam predominant al país és l’ibadisme.

Segons la Llei Bàsica, en el seu article primer, el Sultanat d’Oman és un Estat Àrab, Islàmic i Independent. La mateixa constitució també garanteix la llibertat de culte, sempre que no atempti contra l’ordre públic o contradigui la moral. La blasfèmia està penada, així com les ofenses a les religions o la interrupció de la pau d’un acte religiós legal.

Al país existeixen temples d’altres fes, com ara temples hindús, gurdwares sikh o esglésies catòliques. Aquestes fes poden practicar-se, només, en els llocs especialment designats per a aquestes funcions, en sòl donat pel propi sultà. La llibertat de culte, però, no inclou el proselitisme en llocs públics, tot i que es tolera en espais privats, com ara els temples. 

Seguretat

Oman és un país que contrasta amb el seu veí del sud. Mentre el Iemen sucumbeix a una acarnissada guerra civil, Oman és un país força segur. El Global Peace Index el situa com el quart Estat més segur del Pròxim Orient i Nord d’Àfrica, després de Qatar, Kuwait i els Emirats Àrabs Units. Segons aquest índex, la seguretat a Oman seria similar a la de França.

Drets Humans

Oman no forma part d’alguns dels tractats internacionals considerats claus en la protecció dels Drets Humans, com ara el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics o el Pacte Internacional per a la Protecció dels Drets de tots els Treballadors Migrants i dels seus Familiars. A l’abril del 2020 va entrar a formar part del Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, al juny del mateix any a la Convenció Contra la Tortura i Altres Tractes o Penes Cruels, Inhumanes o Degradants i a la Convenció Internacional per a la Protecció de Totes les Persones Contra les Desaparicions Forçoses. En tots tres casos, amb reserves respecte alguns articles. 

Al país existeixen restriccions a la llibertat d’expressió pel que fa a la crítica o ofenses al sultà, la religió i l’estat. També hi ha restriccions a la llibertat d’associació i de reunió enfocades a combatre els principis polítics, econòmics, socials o de seguretat de l’Estat.

El codi penal omanita persegueix i castiga amb presó el sexe entre persones del mateix sexe, el transformisme, així com pràctiques relacionades amb aquestes, com per exemple la distribució de contingut que atempti contra la moral pública. Aquestes prohibicions es fan complir. La discriminació cap al col·lectiu LGBT és estesa dins de la societat omanita. 

Pel que fa a la situació de la dona al país, l’Índex de Desigualtat de Gènere elaborat per Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament, atorga al país una puntuació de 0,304 per a l’any 2018. Aquest índex s’elabora tenint en consideració la salut reproductiva, l’apoderament de la dona i la seva participació en el mercat laboral; quant més baixa és la puntuació, menys desigualtat de gènere hi ha al país. En els últims anys, segons aquest índex, la desigualtat ha anat disminuint poc a poc. A nivell mundial, aquesta puntuació situa al país com el 47é menys desigual. Oman va accedir a la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CEDAW) al 2006 amb reserves respecte de les provisions no d’acord amb amb la xaria.

Tot i les millores de la situació de la dona al país en els últims anys, encara hi ha camí per recórrer. A nivell legal, hi ha diverses discriminacions cap a la dona, com per exemple el fet de no transmetre la nacionalitat a la seva descendència o espos si aquest és estranger de la mateixa forma que podria fer-ho un home omanita. Al 2018 encara no hi havia legislació respecte la violència domèstica, ni tipificació criminal de les violacions dins del matrimoni; l’avortament està prohibit en totes les situacions, inclòs per a dones que han estat violades; l’adulteri està penat amb presó, igual que les relacions fora del matrimoni. Tot i que l’edat legal mínima per a casar-se és de 18 anys, un jutge pot aprovar matrimonis amb membres menors d’edat si entèn que és beneficiós.

Relacions Internacionals

Oman és un país que destaca per ser dels pocs països de la regió amb relacions normalitzades amb el gran rival de l’Aràbia Saudita, la República Islàmics d’Iran. Sota el regnat del Sultà Qabus, Oman va destacar per una política internacional equilibrada, basada en la resolució de conflictes. El Sultanat d’Oman no només no va participar en el bloqueig que Aràbia Saudita i d’altres països àrabs aliats seus van imposar a Qatar, sinó que, a més, va millorar les seves relacions tant diplomàtiques com comercials amb ells. L’únic conflicte territorial que té Oman amb els seus veïns és amb els Emirats Àrabs Units i la península de Musandam. 

Oman va tenir un rol clau en l’acord nuclear entre Iran i els Estats Units d’Amèrica, i ha servit sovint com a intermediari entre aquests dos Estats. De la mateixa manera, Oman ha jugat un paper sempre constructiu pel que fa a les relacions dels països àrabs amb Israel. Per últim, mentre l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units formen part del conflicte al Iemen, Oman ha estat reconegut per Nacions Unides pel seu paper per ajudar a la població iemenita, de la qual n’alberga desplaçats pel conflicte. 

Tot i ser un país productor de petroli, Oman no forma part de la OPEP.

Economia

Igual que altres països de la zona, l’economia d’Oman es basa molt en els hidrocarburs presents al seu subsòl. La immensa majoria dels ingressos de l’Estat depenen de les exportacions de petroli i de gas, però en els últims anys, degut a la caiguda dels preus del petroli, han promogut la diversificació de la seva economia, centrant-se en el turisme, la logística, la minería, la manufactura i l’aqüicultura . 

El seu Producte Interior Brut en paritat de poder adquisitiu l’any 2018 rondava els 204 mil milions de dòlars, resultant en un PIB per càpita de més de 47.366 dòlars. L’Índex de Desenvolupament Humà d’Oman és de 0.834, considerat com a Molt Elevat.

Segons el Gulf Labour Markets and Migration, la força de treball global d’Oman es componia d’un 81% de persones estrangeres l’any 2017. El 88% d’aquesta força de treball estrangera es componia d’homes i amb un nivell educatiu baix, tant en homes com en dones. En el sector públic, tan sols un 15,7% de la força de treball estaba composta d’estrangers, però dues terceres parts d’aquests estrangers sí disposaven d’educació superior. En canvi, en el sector privat, les persones estrangeres suposes el 86% de la força de treball.

Social

El sultanat d’Oman compta amb una població estimada de 4.445.000 habitants, una edat mitjana de 25 anys i una població altament urbanitzada (85% viu en àrees urbanes, la meitat de la població a la capital i rodalies). Aproximadament el 45% de la població resident al país són estrangers.

La major part de les persones migrants a Oman procedeixen de països asiàtics amb els que, al llarg de la seva història, el Sultanat s’hi ha relacionat, ja fos mitjançant el comerç, incloent el tràfic d’esclaus, o mitjançant la pirateria. L’any 2017, el 37,3% de les persones residents estrangeres al país provenen de l’Índia, el 35% de Bangladesh i el 13,1% de Pakistan. Hi ha, però, un fort component de gènere pel que fa ala població migrant al Sultanat. Mentres que la majoria de persones amb origen en els tres països mencionats són homes, la majoria de les provinents de Filipines, Indonèsia o Sri Lanka són dones que es dediquen, principalment, a tasques de la llar i la servitud.

La forta presència de persones migrants al país, així com la seva preponderància en el mercat laboral s’expliquen pel fet que el Govern ha mantingut durant dècades a la seva població local, ja fos mitjançant subsidis o ja fos mitjançant posicions innecessàries en el sector públic. Fins fa poc tot això va ser possible gràcies als beneficis dels hidrocarburs, però avui en dia ja no és possible. Un dels principals reptes a curt termini d’Oman és la incorporació de la seva població autòctona a la força de treball. Per aquesta raó, entre d’altres, el Govern ha començat a diversificar l’economia.