Oman és una monarquia absoluta i el seu titular el Sultan Haitham bin Tariw al Saïd, qui l’any 2020 va succeïr al seu difunt cosí Qabús bin Saïd al Saïd, figura clau a la història moderna del país. Haitham ocupà llocs gubernamentals amb anterioritat, havent sigut Secretari general del Ministeri d’Afers Exteriors i Ministre de Patrimoni Cultural.
El Consell d’Oman es compon del Consell d’Estat (cambra alta) i del Consell Consultiu (cambra baixa). El Sultan escull els 85 consellers de la cambra alta, mentre que els 86 de la cambra baixa són escollits per sufragi universal cada 4 anys. Els partits polítics estan prohibits. No existeix la iniciativa legislativa, fent del Consell un òrgan consultiu. La independència del poder judicial està garantida per la Constitució, sotmesa només a la llei.
Segons el Fragile States Index, Oman gaudeix l¡any 2020 d’una estabilitat similar a la d’Estats com França, Espanya o Itàlia.
L’economia es basa en els hidrocarburs presents al subsòl. La immensa majoria dels ingressos de l’Estat depenen de les exportacions dels hidrocarburs (més del 77%), tot i que en els últims anys, degut a la caiguda dels preus del petroli, han començat a diversificar l’economia, centrant-se en el turisme, la logística, la minería, la manufactura i l’aqüicultura.
El PIB en ppa per a l’any 2019 se situava en 141.824 millons de dòlars, segons dades del Banc Mundial, una xifra modesta comparada amb els seus veïns productors d’hidrocarburs, i per càpita en ppa estava als volts dels 28.500 dòlars, com Turquia o Rússia. El seu IDH és de 0,834, Molt Elevat.
La força de treball global es componia, el 2017, d¡un 81% de persones estrangeres. El 88% d’aquesta força de treball es componia d¡homes i amb un nivell educatiu baix en ambdós sexes. En el sector públic, només un 15,7% de la força de treball estava composta d’estrangers, però dues terceres parts d’aquests tenia educació superior. En el sector privat, les persones estrangeres suposen el 86% de la força de treball.
La taxa d’atur per a l’any 2020 amb prou feines arribava al 2,6% per al total de la força de treball, però la taxa d’atur juvenil entre els nacionals puja fins al 50%.
El suborn no és una pràctica habitual i la corrupció no suposa un risc per a empreses negocis. Hi ha legislació anti-corrupció en vigor que l’executiu implementa, però tot i així, s’hi han detectat casos de corrupció en licitacions públiques.
S’hi estimen 4.445.000 habitants, altament urbanitzats (85% hi viu en àrees urbanes) i una edat mitjana de 25 anys. Aproximadament el 45% de la població són estrangers.
La major part d’estrangers procedeixen de països asiàtics; el 85% procedents de l’Índia, Bangladesh i Pakistan. Hi ha un fort component de gènere respecte a la població migrant: mentre que la majoria de migrants provinents dels països mencionats són homes, la majoria de persones provinents de Filipines, Indonèsia o Sri Lanka són dones dedicades majorment a tasques de la llar.
La forta presència de migrants al país i la seva preponderància en el mercat laboral s’expliquen per la manutenció per part del Govern dels seus nacionals durant dècades mitjançant subsidis o el sector públic, sufragats a través del benefici dels hidrocarburs. Un dels principals reptes a curt termini per Oman és la incorporació dels seus nacionals a la força de treball.
La immensa majoria de la població és musulmana, essent la branca majoritària l’Ibsadisme. Constitucionalment és un país islàmic. Existeix la llibertat de culte sempre que aquesta no atempti contra l’ordre públic o contradigui la moral. Es permet la pràctica de fès diferents a l’Islam en els llocs especialment designats. Aquesta llibertat no inclou el proselitisme en llocs públics.
Oman no forma part de tractats internacionals considerats clau en la protecció dels Drets Humans. Al 2020 entrà a formar part del Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, de la Convenció Contra les Tortures i Altres Tractes o Penes Cruels, Inhumanes i Degradants i de la Convenció Internacional per a la Protecció de Totes les Persones Contra les Desaparicions Forçoses, amb reserves respecte l’articulat.
La llibertat d’expressió està restringida respecte a crítiques o ofenses al Sultà, la religió i l’Estat. No existeix llibertat d’associació i de reunió. El codi penal persegueix i castiga el col·lectiu LGBT i aquest pateix discriminació a nivell social. Tot i reduir-se en els últims anys, encara hi ha discriminació cap a la dona.
Situat al sud-est de la península aràbiga, comparteix fronteres amb Iemen, Arabia Saudita i Emirats Àrabs Units, dins dels quals hi té els enclaus de Madha i la península de Musandam, la qual forma part de la riba sud de l’Estret d’Hormuz. En front la costa nord hi ha Iran, al nord-est Pakistan, i al Sud Somàlia. El Sultanat destaca pel seu perfil baix i neutral, mantenint bones relacions amb tota la regió, incloent Arabia Saudita i Iran, i també amb els Estats Units.
El bon saber fer diplomàtic d’Oman es deu al difunt Sultà Qabús i queda per veure si el Sultà Haitham estarà a l’alçada dels reptes futurs.
La infraestructura digital és una qüestió pendent i un repte que haurà d’afrontar el país per millorar la competitivitat de les empreses estatals, tant per a la millora de la seva eficiència com per a la millora del preu de venda d’actius estatals per contrarestar els dèficits pressupostaris.
El Global Peace Index situa Oman com el quart Estat més segur de la regió MENA, un nivell de seguretat similar al de França.
No hi ha presència d’organitzacions terroristes al país, tot i que la llibertat de moviment de la que han gaudit aquestes al Iemen suposi un risc relatiu d’infiltració al Sultanat.
El radi d’acció de la pirateria somali a la zona també suposa un risc per a la seguretat de les rutes marítimes properes. Tot i així, la presència de pirateria disminueix a mesura que es navega més a prop de les costes omanites.
El Sultanat d’Oman se situa al sud-est de la península aràbiga, entre els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita i el Iemen. Al nord del país, Oman compta amb dos enclavaments dintre dels Emirats Àrabs Units: Madha i la península de Musandam, la qual és la riba sud de l’important Estret d’Ormuz.
Breu història
La zona ha estat poblada des de la prehistòria, quan la península aràbiga estava convertint-se en una zona plena de vegetació. Per les costes del que avui en dia coneixem com Oman hi han passat diversos imperis de l’antiguitat, com ara l’Imperi Persa Aquemènida, l’Imperi Part Arsàcida o l’Imperi Neo-Persa Sassànida. Les costes i l’interior omanita van anar sent, poc a poc, poblades per pobles de parla semítica provinents del centre i l’oest de la península.
Durant les Guerres de l’Apostasia (حروب الردة)posteriors a la mort del profeta Muhàmmad es consolida l’Islam a la regió. Cap a la meitat del segle VIII, després de la caiguda del Califat Omeia a causa de la revolta Abbàssida, s’estableix a l’interior de l’actual país l’Imamat d’Oman, el qual va tenir continuïtat fins que al segle XX s’uní amb el Sultanat de Masqat.
A principis del segle XVI l’Imperi Portuguès va assentar-se a la zona, convertint en vassalls el Regne d’Ormuz, establert a l’illa del mateix nom, i les costes al nord i al sud de l’Estret d’Ormuz. Al llarg dels següents 150 anys, tant l’Imperi Persa Safàvida com l’Imamat d’Oman van aconseguir fer fora a l’invasor portuguès. L’Imamat d’Oman va establir-se, llavors, com una potència marítima a l’oceà índic, comerciant entre l’Àsia i la costa Est d’Àfrica.
Els omanites van estendre el seu imperi a la costa Suahili i l’Arxipèlag de Zanzíbar, a les actuals Kènia i Tanzània i, temporalment, també a les actuals costes de l’Iran i del Pakistan. A Zanzíbar els omanites van establir el seu principal port per al comerç d’esclaus a l’Est d’Àfrica. Poc a poc, des del segle XVIII, l’Imperi Britànic va establir-se a la regió, oferint protecció al Sultanat de Masqat a canvi de tractats comercials favorables. Tot i que el Sultanat de Masqat sempre va ser teòricament sobirà, a la pràctica estaven subordinats a l’Imperi Britànic.
L’any 1920 es signà el Tractat de Sib, pel qual es garantia l’autonomia de l’Imamat d’Oman, a l’interior, i la sobirania del Sultanat de Masqat a la costa. Al 1954, el Sultà Saïd bin Taimur, recolzat pels britànics, va atacar i conquerir els territoris de l’Imamat d’Oman. L’any 1970, el fill del sultà Saïd, Qabús bin Saïd, destronà el seu pare en un cop d’Estat mitjançant l’ajuda del Regne Unit.
Al 1968 l’Imperi Britànic va anunciar que abandonaria la seva presència al Golf Pèrsic a l’any 1971, però degut a la naturalesa informal de la relació entre el Sultanat de Masqat i Oman i l’Imperi Britànic, aquests van seguir ajudant a les autoritats omanites fins a acabar amb la Rebel·lió de Dhofar al sud del país, l’any 1975.
Territori i població
Amb 309.500 km2 és el tercer Estat més gran a la península aràbiga, després de l’Aràbia Saudita i el Iemen. Com la resta dels seus veïns, la immensa majoria del país és desert i la resta, muntanya. En quant a població, el país compta amb una població estimada de 4.445.000 habitants, essent el tercer menys poblat de la zona. Oman és un país amb molta població jove, amb una edat mitjana de 25 anys. El 85% de la població viu en àrees urbanes, vivint aproximadament la meitat de la població a la capital, Masqat, o els seus voltants. Aproximadament un 45% de la població resident a Oman son estrangers, provinents de països de la zona, com Pakistan, India, o Iran, o de més llunyans, com ara Filipines, Bangladesh o Marroc.
Govern
Oman és una monarquia absoluta en forma de sultanat. El sultà actual és Haitham bin Tariq al Saïd (هيثم بن طارق آل سعيد) qui va succeir al difunt sultà Qabús bin Saïd al Saïd (قابوس بن سعيد آل سعيد) a principis de 2020. El Sultà és alhora cap de l’Estat i cap de l’executiu.
El sultà Qabús bin Saïd accedí al tron l’any 1970 mitjançant un cop d’estat per destronar el seu pare, el sultà Said bin Taimur. Fins a l’ascens al tron del sultà Qabús, el país era conegut com el Sultanat de Masqat i Oman. Qabús bin Saïd regnà des de llavors fins al 2020, quan morí de càncer. El seu regnat va durar gairebé 50 anys, convertint-lo en el líder àrab que més temps ha estat al front del seu país. Morí sense descendència i fou succeït pel seu cosí Haitham bin Tariq, qui ja havia ocupat diverses posicions dins del govern del difunt sultà Qabús, essent les més destacades la de Secretari General del Ministeri d’Afers Exteriors i la de Ministre de Patrimoni Cultural.
El Consell d’Oman, la branca legislativa del govern, el formen dues cambres, el Consell d’Estat, la cambra alta, i el Consell Consultiu, la cambra baixa. El Consell d’Estat consta de 85 consellers escollits pel sultà, els quals han de ser nacionals omanites, majors de 40 anys, sense filiació a cap autoritat militar o de seguretat, mentre que el Consell Consultiu consta de 86 consellers, els quals representen les 61 wilayes o províncies, a raó d’un conseller per wilaya, més un segon conseller per aquelles wilayes que superen els 30.000 habitants, tots ells escollits per sufragi universal cada quatre anys, els quals no pertanyen a cap partit ja que aquests estan prohibits al país. Els i les membres del Consell Consultiu han de ser nacionals omanites, majors de 30 anys, tenir educació secundària, i no pot formar part de les forces i cossos de seguretat.
La cambra alta té com a funció aprovar o esmenar propostes de llei que li arribin de la cambra baixa, així com assistir l’executiu en la tasca de govern, proporcionant informes i propostes d’actuacions, així com realitzant estudis i emetent opinions respecte aspectes sol·licitats pel Sultà. La cambra baixa s’encarrega d’aprovar o esmenar propostes de llei referides pel Consell de Ministres i, a més, té la potestat d’interrogar a qualsevol ministre respecte la seva gestió. Els membres de les dues cambres no son responsables per les opinions expressades en l’exercici de les seves funcions. Cap de les dues cambres té iniciativa legislativa, convertint el Consell d’Oman en un òrgan merament consultiu.
Al 1996, el Sultà Qabus va aprovar el Decret Reial 101/96 pel qual es promulgà la Llei Bàsica del país, que serveix com a Constitució i base legal del país, i que va ser esmenada el 2011, també per Decret Reial. Gran part d’aquesta es centra en regular les funcions i competències del poder executiu, alhora que estipula les funcions del Consell d’Oman i garanteix la independència del poder judicial, el qual només està sotmès a la llei. La Llei Bàsica del país, la constitució, també atorga el dret de la ciutadania a participar dels afers públics, garanteix la igualtat de la ciutadania, protegeix la ciutadania de qualsevol discriminació per raó de gènere, origen, color, llengua, religió, secta, domicili o estatus social, així com garanteix la llibertat de la pràctica religiosa, sempre i quan no atempti contra l’ordre públic o contravingui la moral.
No és cap sorpresa que, segons el Democracy Index elaborat per la revista The Economist, Oman sigui qualificat com un règim autoritari.
Oman és un dels Estats més estables de la zona, la qual cosa no és massa difícil tenint en compte la guerra civil al veí Iemen, les tensions entre l’Iran i l’Àrabia Saudita, cadascú amb les seves esferes d’influència, el conflicte Arabo-Israelià i la inestabilitat causada per Estat Islàmic a Síria i l’Iraq. Tot i això, l’estabilitat d’Oman no és només per contrast amb el seu veïnat, sinó també per mèrits propis. En Fragile States Index elaborat per The Fund For Peace, Oman obté una puntuació l’any 2020 de 48, el qual es correspon amb la categoria d’estable, i que el situa pròxim a diferents Estats europeus, com França, Espanya, Itàlia i diversos altres Estats d’Europa de l’Est.
Religió
Al voltant del 90% de la població del país és musulmana. Però a diferència de la resta de països àrabs o musulmans, la majoria d’omanites no son ni xiïtes ni sunnites, doncs la branca de l’Islam predominant al país és l’ibadisme.
Segons la Llei Bàsica, en el seu article primer, el Sultanat d’Oman és un Estat Àrab, Islàmic i Independent. La mateixa constitució també garanteix la llibertat de culte, sempre que no atempti contra l’ordre públic o contradigui la moral. La blasfèmia està penada, així com les ofenses a les religions o la interrupció de la pau d’un acte religiós legal.
Al país existeixen temples d’altres fes, com ara temples hindús, gurdwares sikh o esglésies catòliques. Aquestes fes poden practicar-se, només, en els llocs especialment designats per a aquestes funcions, en sòl donat pel propi sultà. La llibertat de culte, però, no inclou el proselitisme en llocs públics, tot i que es tolera en espais privats, com ara els temples.
Seguretat
Oman és un país que contrasta amb el seu veí del sud. Mentre el Iemen sucumbeix a una acarnissada guerra civil, Oman és un país força segur. El Global Peace Index el situa com el quart Estat més segur del Pròxim Orient i Nord d’Àfrica, després de Qatar, Kuwait i els Emirats Àrabs Units. Segons aquest índex, la seguretat a Oman seria similar a la de França.
Drets Humans
Oman no forma part d’alguns dels tractats internacionals considerats claus en la protecció dels Drets Humans, com ara el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics o el Pacte Internacional per a la Protecció dels Drets de tots els Treballadors Migrants i dels seus Familiars. A l’abril del 2020 va entrar a formar part del Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, al juny del mateix any a la Convenció Contra la Tortura i Altres Tractes o Penes Cruels, Inhumanes o Degradants i a la Convenció Internacional per a la Protecció de Totes les Persones Contra les Desaparicions Forçoses. En tots tres casos, amb reserves respecte alguns articles.
Al país existeixen restriccions a la llibertat d’expressió pel que fa a la crítica o ofenses al sultà, la religió i l’estat. També hi ha restriccions a la llibertat d’associació i de reunió enfocades a combatre els principis polítics, econòmics, socials o de seguretat de l’Estat.
El codi penal omanita persegueix i castiga amb presó el sexe entre persones del mateix sexe, el transformisme, així com pràctiques relacionades amb aquestes, com per exemple la distribució de contingut que atempti contra la moral pública. Aquestes prohibicions es fan complir. La discriminació cap al col·lectiu LGBT és estesa dins de la societat omanita.
Pel que fa a la situació de la dona al país, l’Índex de Desigualtat de Gènere elaborat per Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament, atorga al país una puntuació de 0,304 per a l’any 2018. Aquest índex s’elabora tenint en consideració la salut reproductiva, l’apoderament de la dona i la seva participació en el mercat laboral; quant més baixa és la puntuació, menys desigualtat de gènere hi ha al país. En els últims anys, segons aquest índex, la desigualtat ha anat disminuint poc a poc. A nivell mundial, aquesta puntuació situa al país com el 47é menys desigual. Oman va accedir a la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CEDAW) al 2006 amb reserves respecte de les provisions no d’acord amb amb la xaria.
Tot i les millores de la situació de la dona al país en els últims anys, encara hi ha camí per recórrer. A nivell legal, hi ha diverses discriminacions cap a la dona, com per exemple el fet de no transmetre la nacionalitat a la seva descendència o espos si aquest és estranger de la mateixa forma que podria fer-ho un home omanita. Al 2018 encara no hi havia legislació respecte la violència domèstica, ni tipificació criminal de les violacions dins del matrimoni; l’avortament està prohibit en totes les situacions, inclòs per a dones que han estat violades; l’adulteri està penat amb presó, igual que les relacions fora del matrimoni. Tot i que l’edat legal mínima per a casar-se és de 18 anys, un jutge pot aprovar matrimonis amb membres menors d’edat si entèn que és beneficiós.
Relacions Internacionals
Oman és un país que destaca per ser dels pocs països de la regió amb relacions normalitzades amb el gran rival de l’Aràbia Saudita, la República Islàmics d’Iran. Sota el regnat del Sultà Qabus, Oman va destacar per una política internacional equilibrada, basada en la resolució de conflictes. El Sultanat d’Oman no només no va participar en el bloqueig que Aràbia Saudita i d’altres països àrabs aliats seus van imposar a Qatar, sinó que, a més, va millorar les seves relacions tant diplomàtiques com comercials amb ells. L’únic conflicte territorial que té Oman amb els seus veïns és amb els Emirats Àrabs Units i la península de Musandam.
Oman va tenir un rol clau en l’acord nuclear entre Iran i els Estats Units d’Amèrica, i ha servit sovint com a intermediari entre aquests dos Estats. De la mateixa manera, Oman ha jugat un paper sempre constructiu pel que fa a les relacions dels països àrabs amb Israel. Per últim, mentre l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units formen part del conflicte al Iemen, Oman ha estat reconegut per Nacions Unides pel seu paper per ajudar a la població iemenita, de la qual n’alberga desplaçats pel conflicte.
Tot i ser un país productor de petroli, Oman no forma part de la OPEP.
Economia
Igual que altres països de la zona, l’economia d’Oman es basa molt en els hidrocarburs presents al seu subsòl. La immensa majoria dels ingressos de l’Estat depenen de les exportacions de petroli i de gas, però en els últims anys, degut a la caiguda dels preus del petroli, han promogut la diversificació de la seva economia, centrant-se en el turisme, la logística, la minería, la manufactura i l’aqüicultura .
El seu Producte Interior Brut en paritat de poder adquisitiu l’any 2018 rondava els 204 mil milions de dòlars, resultant en un PIB per càpita de més de 47.366 dòlars. L’Índex de Desenvolupament Humà d’Oman és de 0.834, considerat com a Molt Elevat.
Segons el Gulf Labour Markets and Migration, la força de treball global d’Oman es componia d’un 81% de persones estrangeres l’any 2017. El 88% d’aquesta força de treball estrangera es componia d’homes i amb un nivell educatiu baix, tant en homes com en dones. En el sector públic, tan sols un 15,7% de la força de treball estaba composta d’estrangers, però dues terceres parts d’aquests estrangers sí disposaven d’educació superior. En canvi, en el sector privat, les persones estrangeres suposes el 86% de la força de treball.
Social
El sultanat d’Oman compta amb una població estimada de 4.445.000 habitants, una edat mitjana de 25 anys i una població altament urbanitzada (85% viu en àrees urbanes, la meitat de la població a la capital i rodalies). Aproximadament el 45% de la població resident al país són estrangers.
La major part de les persones migrants a Oman procedeixen de països asiàtics amb els que, al llarg de la seva història, el Sultanat s’hi ha relacionat, ja fos mitjançant el comerç, incloent el tràfic d’esclaus, o mitjançant la pirateria. L’any 2017, el 37,3% de les persones residents estrangeres al país provenen de l’Índia, el 35% de Bangladesh i el 13,1% de Pakistan. Hi ha, però, un fort component de gènere pel que fa ala població migrant al Sultanat. Mentres que la majoria de persones amb origen en els tres països mencionats són homes, la majoria de les provinents de Filipines, Indonèsia o Sri Lanka són dones que es dediquen, principalment, a tasques de la llar i la servitud.
La forta presència de persones migrants al país, així com la seva preponderància en el mercat laboral s’expliquen pel fet que el Govern ha mantingut durant dècades a la seva població local, ja fos mitjançant subsidis o ja fos mitjançant posicions innecessàries en el sector públic. Fins fa poc tot això va ser possible gràcies als beneficis dels hidrocarburs, però avui en dia ja no és possible. Un dels principals reptes a curt termini d’Oman és la incorporació de la seva població autòctona a la força de treball. Per aquesta raó, entre d’altres, el Govern ha començat a diversificar l’economia.
L’Islam és una religió professada per una quarta part de la població mundial, aproximadament. Al llarg de la seva història han sorgit diferents branques d’aquesta. Les més conegudes són el sunnisme, el xiisme i el sufisme. A més, dins de les dues primeres branques hi ha el que es coneix com a escoles de jurisprudència islàmica (madhab). L’objecte d’aquest article, el wahhabisme és una corrent de pensament reformadora sorgida dins de l’escola hanbalita. La immensa majoria d’aquest article està extreta del Diccionario de islam e islamismo de Luz Gòmez, publicat per Editorial Trotta.
Muhàmmad ibn Abd al-Wahhab (1703-1792) fou un clergue sunnita pertanyent a l’escola jurídica islàmica hanbalita, coneguda per ser de les més conservadores, que visqué al llarg del segle xviii al desert d’Aràbia. Abd al-Wahhab és conegut per haver format una corrent de pensament i religiosa particularment rigorista i conservadora, estesa entre l’Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats Àrab Units.
L’escola hanbalita privilegia una exegesi literalista dels textos i un rigorisme moral extrem, el qual rebutja la validesa dels principis jurídics basats en el raciocini, degut al seu potencial per introduir innovacions.
Els dos principis fonamentals d’al-Wahhab foren, d’una banda, la defensa a ultrança del tauhid, dogma que proclama el monoteisme absolut, la unicitat de Déu, Home i Món, i de l’altra banda, la gihad bèl·lica per imposar el tauhid. Així, al-Wahhab considerà l’Alcorà i els Hadit (relat breu referit a les paraules, gests i comportaments del profeta) com a úniques fonts doctrinals i jurídiques i rebutjà el mètode analògic (qiyàs) i la imitació servil del que ja ha estat estipulat per anteriors jurisconsults (taqlid). A més, negà els principis d’autoritat existents (a l’Aràbia beduïna del segle xviii), considerant-los impius. Tot això anava acompanyat d’una proposta de codi de conducta rigorista, amb la intenció d’aturar el declivi moral i la debilitat política que percebia en l’Aràbia del seu temps.
L’expansió d’aquesta doctrina tant rígida socialment i moral va donar-se per l’aliança que Abd al-Wahhab va fer amb Muhàmmad ibn Saüd l’any 1744. Aquest, cap de la tribu dels Saüd, va veure en la doctrina d’al-Wahhad una eina per a sotmetre a les tribus veïnes. Així doncs, en el nou Estat que van formar, al-Wahhab s’encarregava del suport ideològic, mentre que els Saüd s’encarregaven del lideratge polític i econòmic. Així va sorgir un sistema on els ulama (savis, erudits i doctors en les ciències islàmiques) controlen l’adherència del sobirà als imperatius de la xaria (llei islàmica) a canvi de que els súbdits l’obeeixin totalment, excepte si aquest es desvia del compliment estricte de la xaria. En cas que això succeeixi, el tauhid i el model dels primers musulmans (els salaf) són la forma per a re-instaurar l’ordre islàmic.
Tot i que aquesta doctrina és contrària a les innovacions, el cert és que, basant-se en els Hadit, n’han produït un grapat de força significatives. Entre aquestes innovacions, que s’han estès a altres corrents, hi trobem:
Takfir: acusació d’infidelitat a l’Islam. Com a doctrina moderna, va ser creada per Sàyyid Qutb, ideòleg dels Germans Musulmans a Egipte. Aquesta consisteix en l’anatematització de tot allò no islàmic i, per tant, en l’obligació de lluitar-hi en contra amb totes les eines a l’abast, des de la legislació a la gihad, passant per a hègira.
Hégira: amb aquest mot es coneix l’èxode del profeta i els seus seguidors de La Meca a Medina, marcant l’inici del calendari islàmic. Com a innovació doctrinal, la hègira suposa l’apartament dels musulmans dels infidels, retirar-se de la societat impia per reorganitzar-se en comunitats autosuficients al càrrec d’un líder messiànic que, arribat el moment, durà a terme la gihad.
Jahiliya: el temps de la ignorància (referit a l’època pre-Islàmica). A mitjans del segle xx l’islamista indi Abul Hasan Ali Nadwi va considerar que les ideologies occidentals (tant el liberalisme com el marxisme) pecaven de jahilites, doncs renunciaven a fer de la religió el centre de la vida social i política. Abul Ala Maududi, islamista paquistanès, va radicalitzar aquesta visió i va incloure-hi a la pròpia umma (la comunitat de creients), a la que acusà d’haver acceptat sistemes polítics, econòmics i filosòfics basats en obres humanes i no en la xaria. La passa lògica següent va ser considerar els governs musulmans que accepten aquests sistemes d’origen no islàmic com a infidels (kufr).
Qa’ida: literalment, base. Des de les corrents gihadistes, s’entén qa’ida com a la preparació mental i ideològica (és a dir, la base) per dur a terme la gihad, però també com a el territori alliberat des del qual dur a terme el combat.
Unes breus consideracions
Denominar aquesta corrent com a wahhabisme és quelcom que es fa des de forma d’aquesta mateixa corrent. Els partidaris d’aquesta forma de pensament s’autoanomenen muwahidin, els unitaris o partidaris de la unitat.
Aquesta corrent xoca frontalment amb altres interpretacions de l’Islam, especialment el xiisme i les corrents populars i sufís. En ambdós casos, la principal oposició dels wahhabites ve donada per la costum de venerar tombes de grans imams o santons, ja que ho consideren pràctiques politeistes, contraries a la doctrina del tauhid. També s’oposen a les romeries, el dhikr (pràctica sufí de repetir el nom de Déu o d’aleies alcoràniques), l’ús de la subha (un rosari amb el que dur el compte de les repeticions del dhikr), així com al consum de tabac o la decoració de mesquites, qüestions que consideren innovacions herètiques.
La ijtihad permanent (itihad significa esforç; és un sistema d’interpretació de les fonts de dret islàmic amb l’objecte d’establir jurisprudència que ofereixi solucions en l’aplicació de la xaria) característica de la doctrina wahhabita ha inspirat els intel·lectuals del reformisme islàmic, així com de la salafiya i de moviments islamistes (com ara els Germans Musulmans). La noció wahhabita de la gihad, el proselitisme bèl·lic, també ha servit d’inspiració per a molts altres grups i moviments.
El wahhabisme no s’ha de confondre amb la salafiya, ni tampoc amb el salafisme.
Waleed Saleh, nascut el 1951 a l’Iraq, és doctor en Estudis Àrabs i Islàmics per la Universitat Autònoma de Madrid, llicenciat en Filologia Àrab per la Universitat de Bagdad i en Filologia Hispànica per la Universitat de València. Al llarg de la seva trajectòria, Saleh ha estudiat l’Islam polític i ha escrit llibres sobre pensament islàmic, entre altres qüestions.
A “Feminismo e islam: Una ecuación imposible”, publicat per l’editorial El Paseo, l’autor fa una crítica al pensament actual que creu possible un feminisme dintre de l’Islam. Aquesta crítica la fa tant a les corrents de pensament al món àrab-musulmà que intenten bastir un feminisme de tall islàmic, com a corrents acadèmiques i sectors intel·lectuals d’occident que, fruit del relativisme cultural, accepten pràctiques islàmiques i inclús islamistes que, segons l’autor, minven o atempten contra la igualtat de drets entre homes i dones.
Feminisme (islàmic) i l’Islam
Saleh defineix el feminisme com a moviment polític liberal i laic, cultural, econòmic i social que cerca la igualtat entre dones i homes. El feminisme, segons l’autor, reclama el reconeixement d’unes capacitats i drets que tradicionalment s’han reservat als homes. El feminisme és un ideal universal, racional, que no necessita de cap justificació religiosa, ni tampoc hauria de necessitar una religió com a vehicle per a la seva acceptació.
Per definir el feminisme islàmic recorre a Margot Badran que en el seu llibre Feminismo en el Islam (ed. Cátedra) el descriu “com un discurs i una pràctica feministes articulats dintre d’un paradigma islàmic”, però també a la Fundació al Fanar, que defineixen el feminisme islàmic com a “corrent ideològica de fonament alhora epistemològic i activista que qüestiona dos sistemes de coneixement: el feminista de tall occidental, per una banda, i l’islàmic patriarcal per l’altre. S’usa com a categoria tant analítica com identitària.” Així, doncs, el feminisme islàmic pretén canviar les condicions de vida que minven els drets de les dones partint dels propis ensenyaments de l’Islam.
L’Islam és la religió monoteista basada en els ensenyaments del seu profeta, Muhàmmad, continguts majorment en el Corà. Tot i haver-hi diferents branques (sunnites, xiïtes, ibadís, sufistes…), aquestes no difereixen massa al respecte de les qüestions essencials de l’Islam. L’Islam es basa en:
el Corà, que els musulmans consideren la paraula de Déu tal com va ser revelada a Muhàmmad
la Sunna (o tradició), recollida en els hadits, els relats que expliquen dites, fetes i comportaments atribuïts al profeta
les escoles jurídiques de l’Islam i els dictàmens que els juristes emeten sobre què és lícit i què és il·lícit per als creients
la història d’aquesta religió narrada pels seus primers historiadors
a més dels codis civils i penals aplicats al llarg del temps.
Així doncs, veiem que Islam i Feminisme són dos registres diferents: el primer és una fe i una creença mentre que el segon és un moviment civil laic que lluita per l’alliberació i emancipació de la dona i que combat, entre d’altres, les pràctiques religioses que usurpen els drets d’aquestes.
El feminisme islàmic és hereu de l’Islam polític (islamisme) que ha inundat l’espai públic a bona part dels països de majoria musulmana. Previ a la Revolució Islàmica de l’Iran de 1979, les dones al món àrab i musulmà no es basaven en l’Islam per a emprende la lluita per la justícia i la llibertat. Per a Saleh, doncs, el “feminisme islàmic” té més relació amb l’islamisme que amb l’alliberament de la dona. Acaba sent una forma de islamitzar una parcel·la més de la vida política, en aquest cas, el de la reivindicació de la igualtat de drets.
La dona a l’Islam
L’Islam es basa en la paraula de Déu revelada al profeta Muhàmmad, que va ser posteriorment recollida en el Corà. L’original, en àrab, es considera etern i incorruptible. La xaria, la llei islàmica, es deriva tant del Corà com de la sunna, recollida en els diferents hadits. Així, gran part de la legislació i codis, tant històrics com vigents, a molts països àrabs o musulmans es basen en el Corà i en els hadits.
Als textos fundacionals de l’Islam hi abunda la discriminació cap a la dona. Aquesta discriminació abarca tots els àmbits de la vida. Per exemple, el testimoni d’una dona val la meitat que la d’un home i, de la mateixa manera, en heretar, a una dona li correspón la meitat que a un home. Una dona, a més, no pot sortir al carrer sola sense el permís del seu tutor legal (pare, marit, germans).
L’edat mínima d’un home per a casar-se és la pubertat (vora als quinze anys), però per una dona pot arribar a ser de nou anys lunars (vuit anys i set mesos solars). La dona deu obediència al seu marit i pot ser repudiada sense massa explicacions, mentre que la dona només pot divorciar-se en situacions molt concretes. Per als homes es permet la poligàmia; una dona ho té prohibit i, a més, si s’enllita amb un altre home, estarà cometent adulteri. Aquestes discriminacions dels textos fundacionals, juntament amb d’altres, s’han traslladat en major o menor mesura en moltes lleis, algunes d’elles encara vigents avui dia.
Islam i dona en l’actualitat
Una fàtua és un pronunciament sobre dret islàmic emès per un muftí (o jurisconsult) sobre matèries civils o religioses. Degut a la inexistència d’un clergat legal i oficial en l’Islam, institucions i líders religioses s’han arrogat el dret d’emetre fàtues. En l’actualitat, degut als centres culturals, mesquites i canals de televisió finançats amb els diners provinents de les monarquies del Golf Pèrsic, hi ha una abundància de fàtues emeses com no s’havia vist mai. Aquestes són, a més, especialment conservadores i inclús fonamentalistes, ja que les monarquies d’aquests països promouen el wahabisme, un moviment fonamentalista i rigorista islàmic.
Segons Saleh, la majoria de fàtues emeses tenen relació amb la dona, el seu cos i la seva presència pública. Entre aquests pronunciaments hi podem trobar la prohibició de conduir a les dones, car la posició és perjudicial pels ovaris i, per tant, podria afectar la salut dels seus futurs fills o, per exemple, permetre que el marit s’enlliti amb la seva dona recentment morta com a “còpula de comiat”.
En l’actualitat, a alguns països de la península aràbiga, en concret l’Aràbia Saudita, existeix el concepte de “matrimoni per plaer” (نکاح المتعة, en àrab). És una pràctica consistent en una relació matrimonial secreta entre un home casat i una dona que no ha tingut l’oportunitat de casar-se. Aquest matrimoni no s’ha de fer públic obligatòriament, ni tampoc comporta l’obligació de viure sota un mateix sostre.
A l’Iran existeix una pràctica similar, el sigheh (صیغه,en persa). En aquest cas, un home i una dona poden contraure matrimoni durant un temps estipulat. Tot i ser un matrimoni, l’home ha de pagar una dot, però aquesta relació no genera drets d’herència per a la dona (i possibles descendents), i l’home ha de fer el possible per evitar embarassos.
Relativisme cultural
Segons alguns proponents del feminisme islàmic, en l’Islam mateix no hi hauria cap discriminació cap a la dona, sinó que aquestes sorgeixen arrel de interpretacions errònies que han dut a terme, al llarg de la història, tant els juristes com els exègetes. Consideren que hi ha termes que s’han malinterpretat i, inclús quan la literalitat del text és discriminatòria sense deixar lloc a dubtes, consideren que hi manca context. Aquesta interpretació errònia no s’hauria fet dels textos fundacionals de l’Islam, només, sinó que també s’hauria malinterpretat altres pensadors considerats com a “reformistes”, com Hassan al-Banna, fundador de l’organització islamista Germans Musulmans.
Waleed Saleh hi discrepa. Ell considera que seria estrany que tants acadèmics, juristes i exègetes s’hagin equivocat consistentment al llarg dels segles. El Corà va ser revelat al profeta Muhàmmad en àrab i en aquesta mateixa llengua va ser memoritzat i transcrit pels seus seguidors. La literalitat del text s’ha transmès de generació en generació, preservant la integritat del text, deixant poc marge per a interpretacions divergents.
A més, entre certes corrents progressistes occidentals, es permeten i, en opinió de l’autor, inclús promouen certes discriminacions cap a la dona, com ara l’ús del niqab o el conegut com a burkini, justificant-se en especificitats cultural que han de ser respectades. Així, una discriminació cap a la dona, ja sigui en la vestimenta, en el tracte personal o en relació a aspectes legals, s’ha de tolerar ja que, pretendre canviar-ho, ni que sigui per garantir els drets de la dona, seria un acte de superioritat moral o d’etnocentrisme.
Aquesta forma de raonar, opina l’autor, passa per alt la lluita que nombroses dones han dut a terme en els països àrab-musulmans per alliberar-se de la religió, com per exemeple Sophie Bessis, Mona el-Tahawy o Olfa Youssef. Evidentment, aquesta lluita no s’ha fet en base a reinterpretacions dels textos fundacionals de l’Islam, de la mateixa manera que les feministes d’altres contrades no han tingut la necessitat de basar la seva lluita en cap altre text religiós.
A la lluita per l’emancipació i pels drets de les dones als països àrabs que s’ha fet tradicionalment al marge dels escrits religiosos se l’ha conegut com a feminisme àrab. Existia abans que el feminisme islàmic i encara existeix avui dia. Si tenim interès en la defensa dels drets de la dona en els països àrab-musulmans, creu Waleed Saleh, hauríem de llegir més i donar més suport a les pensadores i activistes que hi lluiten, en comptes de, pel relativisme cultural, acabar donant suport a moviment que posen en perill la llibertat i l’emancipació de la dona en aquests països.
Georges Corm (Alexandria, Egipte, 1940), és un economista libanés que ha servit com a Ministre d’Economia del Líban, professor en diverses universitats, així com consultor per a diferents organismes internacionals. Ha escrit sobre nombroses matèries que afecten les societats de l’orient pròxim i el món àrab més enllà de l’economia, com bé poden ser la religió, la política, la identitat i les relacions internacionals.
Amb “La nueva cuestión de Oriente”, publicada pel setantè aniversari de la Nakba, l’autor libanès ofereix una anàlisi actualitzada de l’Orient Pròxim i les raons per les quals aquesta regió del món ha acabat sent una zona de conflictes com la coneixem avui dia.
Si hi ha una “nova qüestió d’Orient” és perquè n’ha hagut una d’anterior. El que sorprèn, però, és que aquesta qüestió (la vella i la nova) d’Orient és, en realitat, una qüestió d’Occident. I aquest és un dels punts principals de l’obra: les fractures actuals a la regió tenen orígens exògens.
L’autor ens detalla els esdeveniments que van configurar la vella qüestió d’Orient (competència de les potències europees, decadència de l’Imperi Otomà, repartiment d’esferes d’influència a la regió) i com aquests han acabat configurant la nova qüestió d’Orient.
La vella qüestió d’Orient
Per entendre la nova qüestió d’Orient, primer s’ha de conèixer la vella qüestió d’Orient. Els paral·lelismes entre les dues són sorprenents.
Els balcans
Al llarg del segle xv els turcs Otomans van conquerir diferents regions dels balcans. Al llarg del segle xix, les potències europees volien impedir que alguna d’elles, però sobretot Rússia, obtinguessin una avantatge decisiva sobre la resta. Així, era de cabdal importància evitar l’enfonsament de l’Imperi Otomà o la conquesta de la seva capital. Poden distingir-se quatre períodes de violència en el desmembrament de les províncies balcàniques de l’Imperi Otomà: l’emergència d’un Estat grec (1827-1830), la guerra de Crimea per frenar les ambicions russes (1854-1856), l’emergència dels Estats de Sèrbia, Romania i Bulgària (1867-1877-1908) i les guerres balcàniques (1912-1913). Els nous Estats balcànics emergits de la debilitat de l’Imperi Otomà van ser tutelats per les potències europees, que sovint van col·locar-hi monarques afins sense cap relació amb els pobles recentment emancipats.
De la competència entre imperis i el polvorí dels balcans esclatà la Primera Guerra Mundial. I en acabar aquesta, es creà el Regne dels Croats, els Serbs i els Eslovens, considerats eslaus del sud, per contrarestar en els balcans la influència russa que apostava pel paneslavisme. Aquest regne es convertí al 1929 en el Regne de Iugoslàvia i, després de la Segona Guerra Mundial, en la República Popular Federal de Iugoslàvia, un país socialista però que al estar enfrontat a Stalin va comptar amb gran acceptació entre les potències occidentals.
Amb el col·lapse de la Unió Soviètica, Rússia deixava de ser un element a contrarestar i, així, Iugoslàvia perdia la seva utilitat històrica. Al llarg dels anys 90 la República Popular Federal va ser desmantellada en una sèrie de violències poc comunes a Europa i de contundents intervencions d’Estats Units i de l’OTAN destinades a separar les diferents comunitats sobre bases ètniques i religioses.
L’hegemonia europea a les províncies àrabs
Amb l’expedició napoleònica a Egipte s’iniciaren una sèrie d’intervencions franceses i britàniques a l’Orient pròxim que consolidaren la seva presència a la regió. L’expedició napoleònica a Egipte provocà que els britànics, tradicional potència atlàntica, s’immisciren a la mediterrània oriental.
Una part de l’hegemonia europea va basar-se en el control sobre Egipte, una wilaya de l’Imperi Otomà, que, en mans del walí Muhàmmad Alí Paixà, va rebel·lar-se contra el Sultà Otomà, conquerint diverses províncies àrabs i derrotant a l’exèrcit imperial abans de ser cridat a l’ordre per les potències europees que no volien deixar caure l’Imperi Otomà, considerat l’home malalt d’Europa. A canvi de frenar les seves ambicions, a Alí se li va reconèixer un poder dinàstic a Egipte sota la sobirania nominal de l’Imperi Otomà. Així, Alí va intentar industrialitzar el país, però va ser frenat per potències europees i obligat al lliure mercat i al tancament de fàbriques estatals. Els seus successors van endeutar-se als mercats financers europeus, enfonsant el país i provocant l’ocupació d’Egipte pels britànics el 1882. Entre el 1859 i 1869 va dur-se a terme la construcció del canal de Suez, el qual va augmentar la importància estratègica del país a ulls de les potències europees.
El Mont Líban, part de l’Imperi Otomà, gaudia d’una certa autonomia donada pel seu caràcter muntanyós i una important comunitat cristiana (maronita, principalment). Al segle xvi va emergir l’emirat del Mont Líban, vassall Otomà, que va afavorir l’obertura cap a europa. Durant el regnat de l’Emir Bashir Shehab II (1788-1840), l’emirat va aliniar-se amb la política francesa i l’egipcia de Muhàmmad Alí, provocant el descontent tant dels senyors feudals drusos sota influència britànica com dels governadors locals otomans. Durant el període d’inestabilitat que va viure la muntanya, les potències europees intentaren crear dues entitats polítiques separades, una per a drusos i l’altra per a maronites, sota influència britànica la primera i francesa la segona. L’experiment fracassà degut als nombrosos enclavaments mixtes, però va establir-se un cert condomini de les potències europees a la regió a través dels cònsols a Beirut.
El control colonial sobre el conjunt de les societats àrabs va anar-se establint al llarg del segle xix i durant les primeres dècades del segle xx (conquesta francesa d’Argèlia el 1839, protectorat francès sobre Túnis el 1883 i sobre Marroc el 1912, construcció del canal de Suez entre 1859 i 1869, ocupació britànica d’Egipte i Sudán el 1882 i ocupació de Líbia per part d’Itàlia el 191). Després de la primera Guerra Mundial, amb els acords de Sykes-Picot, les províncies de Palestina, Síria i Iraq també van passar a ser ocupades per britànics i francesos.
La fi de l’Imperi Otomà, l’home malalt d’Europa va ser terrible i va procoar el genocidi armeni i el desplaçament forçós de poblacions.
Transició cap a la nova qüestió d’Orient
Entre la vella i la nova qüestió d’Orient hi ha ruptures i continuïtats. La vella qüestió d’Orient es gesta al llarg del segle xix i acaba amb la fi de l’Imperi otomà posterior a la Primera Guerra Mundial. Durant el període d’entreguerres es reconfigura la regió, un cop desaparegut l’Imperi otomà.
La balcanització del món àrab
Tres grans ens ètnics i culturals han dominat l’Orient Pròxim: persa, turc (primer seljúcides i després otomans) i àrab. Totes tres entitats havien controlat la regió en un o altre moment històric, però totes tres van acabar sota dominació colonial franco-britànica entre la meitat del segle xix i la meitat del segle xx. En caure, l’Imperi otomà donà pas a una república turca moderna i la monarquia persa es va transformar en una república islàmica l’any 1979. Els àrabs, però, no van poder crear les condicions per a la realització de les aspiracions d’unitat.
Els acords de Sykes-Picot van frustrar les aspiracions de les elits a la unitat en un gran regne àrab que havia estat promès per la diplomàcia britànica en contrapartida de la revolta àrab contra les tropes otomanes.
Durant l’època otomana, les poblacions àrabs es movien amb freqüència entre les diferents províncies. Després de la Gran Guerra i el desmantellament de l’Imperi, Otomà, aquestes províncies van passar a constituir-se com a estats separats sota la dominació de francesos i britànics.
El Mont Líban es va convertir en un Estat amb les fronteres ampliades per fer-lo més viable. Transjordània va ser creada pels britànics per acomodar la família Haiximí, antics guardians de La Meca expulsats del Hijaz pels Saud, que també eren aliats de l’Imperi Britànic. Al capdavant de l’Iraq van col·locar, també, a un membre de la família Haiximí. Síria va ser fragmentat en base a criteris sectaris. El Magreb va quedar sota domini francès, mentre que Egipte quedà sota control britànic. Els britànics tenien influència, també grans parts de la costa est de la península aràbiga.
Alguns d’aquests països eren veritables mosaics etno-religiosos, com per exemple Síria, Iraq i Líban, diversitat accentuada pel desplaçament dels armenis supervivents del genocidi perpetrat pels turcs contra el seu poble. A aquesta diversitat ètnica i religiosa cal afegir-hi que, des de la declaració Balfour de 1917, va accelerar-se la migració de jueus europeus a la Palestina històrica.
La nova qüestió d’Orient
La vella qüestió d’orient es va anar gestant al llarg del segle xix i acaba amb la fi de la primera guerra mundial, un cop s’ha desmantellat l’Imperi otomà i aquest deixa de tenir control sobre les seves antigues províncies àrabs, que passen en gran mesura a estar sota dominació o influència franco-britànica. La nova qüestió d’Orient neix en acabar la Segona Guerra Mundial i es caracteritza pels conflictes violents sorgits de la descolonització i de les aspiracions a la unitat àrab.
Conflictes sorgits de la descolonització
L’any 1956 el president egipci Gamal Abdel Nasser nacionalitzà el canal de Suez, el qual era propietat de francesos i britànics. En resposta, França i Regne Unit van unir forces, conjuntament amb el jove Estat d’Israel per recuperar militarment el control del canal i derrocar el règim nasserista. Tot i que els tres Estats van ocupar el Sinaí i el canal de Suez, Estats Units i la URSS van condemnar l’atac al Consell de Seguretat de Nacions Unides. Aquest atac va desencadenar una onada revolucionària per tot el món àrab que desitjava deslliurar-se de la tutela dels poders colonials. Egipte era el país àrab més poderós i, alhora, adalil del nacionalisme antiimperialista.
Algèria va aconseguir la seva independència després d’una cruenta guerra contra França (1954-1962) i, juntament amb l’Egipte nasserista, es convertia en la locomotora antiimperialista del Moviment dels No Alineats i un dels centres del tercermonisme i d’ajuda als moviments de descolonització de l’Àfrica.
En aquesta època també succeïen cops d’Estat a Síria, Iraq i Líbia, tots amb un desig d’unitat dels pobles àrabs, la modernització tant d’institucions com de l’economia, i la realització d’un socialisme àrab.
La doble descolonització de Palestina
La doble descolonització de Palestina ha provocat nombrosos esclats de violència i guerra al mashriq fins als nostres dies. A la descolonització britànica -el qual havia afavorit la creació de la “llar nacional del poble jueu”- s’hi va afegir el fet d’impedir que els colons migrants ocupessin el territori i exclogueren i sotmeteren a la població palestina. La fi del mandat britànic de Palestina, però, va comportar la immediata recolonització de la seva població àrab a causa de l’emergència de l’Estat d’Israel, que va refusar qualsevol solució que comportès un Estat multicondesional/multicomunitari.
La Guerra Freda
Un dels factors més desestabilitzadors de la regió d’Orient Pròxim va ser la Guerra Freda entre el bloc occidental liderat pels Estats Units i el bloc socialista liderat per la Unió Soviètica. Les tensions nascudes de la Guerra Freda van incidir profundament en aquesta regió que, degut a la balcanització dels Estats àrabs, patia un “buit de poder” que afavoria la política expansionista soviètica i, per tant, els Estats Units havia d’emplenar aquest “buit” impulsant un pacte antisovietic amb els Estats més potents de la regió (Turquia i Iran).
D’aquesta manera, les monarquies s’aliaren amb els Estats Units i passaren a formar part dels països considerats “moderats” deguts a la seva tolerància/acceptació de l’Estat d’Israel, el qual comptava amb el suport americà. Per contra, els països no alineats van tendir a apropar-se a la Unió Soviètica. Aquests països (Líbia, Algèria, Síria i Iraq) s’agruparen en un “front de resistència i de rebuig” de l’ordre americà-israelí, donant suport als moviments palestins armats. L’any 1969, els països moderats (Marroc, Pakistan i Aràbia Saudí) creen l’Organització de la Conferència Islàmica. D’aquesta manera s’instauraven dues lògiques enfrontades. Per un costat, els països que propugnaven la solidaritat islàmica, l’anticomunisme i denunciaven l’expansionisme de la URSS al Tercer Món; per l’altra, els que denunciaven l’imperialisme dels Estats Units, proposava la solidaritat dels Estats àrabs front Israel i el necessari restabliment dels drets de la població palestina.
Instrumentalització de la religió
Un altre element de desestabilització generat durant la Guerra Freda va ser la instrumentalització de la religió musulmana amb l’objectiu de fer retrocedir la influència ideològica, política i militar soviètica en el món àrab i musulmà. Aquesta instrumentalització va deure’s al suport il·limitat americà a l’Aràbia Saudí, règim wahabita, versió més rigorista i extremista de la religió musulmana. Els orígens d’Al-Qa’ida es troben a l’Aràbia Saudí. I va ser aquesta xarxa terrorista la que va ser usada pels Estats Units per contrarestar la presència soviètica a l’Afganistan.
La religió també va ser instrumentalitzada per confiscar la revolució popular iraní de 1978 per part del clergat. La potència persa passava a estar dominada per la religió musulmana, però a diferència de la monarquia Saudí, l’Islam practicat a l’Iran era de la branca xiïta. La situació era propicia per a l’Islam i, sobretot, l’Islam polític a tot el món àrab. Les monarquies del govan promoure una renovació islàmica en tot el món àrab que pretenia ser un antídot a la ideologia del règim iraní. Amb tot, l’únic país que seguia compromès amb l’alliberament de Palestina era la República Islàmica de l’Iran, mentre que la renovada islamització del món àrab promoguda per l’Aràbia Saudí i l’Organització de la Conferència Islàmica havien dut a la majoria de societats àrabs a la indiferència per la causa palestina.
La remodelació de Pròxim Orient
Durant els anys 90, després del col·lapse de la Unió Soviètica, la única potència imperant eren els Estats Units. Quan Saddam Husseín, president de l’Iraq, envaeix el petit emirat petrolier de Kuwait, són els Estats Units els que encapçalen la coalició per frenar la voluntat expansionista iraquiana. A partir de llavors, els falcons dels Estats Units clamen pel derrocament de Saddam, inclús un cop finalitzada la Guerra del Golf.
Al setembre de 2001, Al-Qa’ida perpetrava el major atac terrorista en sol americà segrestant diversos avions i estavellant-los contra les Torres Bessones del World Trade Center i el Pentàgon. En resposta, els Estats Units van envair l’Afganistan, a l’època sota control dels Taliban i els quals permetien les activitats d’Al-Qa’ida des del seu país, i paral·lelament, declarava la Guerra contra el Terror, amb la voluntat de perseguir i acabar amb els perpetradors de terrorisme a qualsevol lloc del món. Dos anys més tard, al 2003, amb el fals pretext de que l’Iraq disposava d’armes de destrucció massiva i que suposava un perill per a la comunitat Internacional, els Estats Units envaeixen l’Iraq i deposen al dictador. Amb això, els Estats Units llençaven un avís als països que no s’alineaven amb ells.
La invasió de l’Iraq va tenir conseqüències devastadores. La nova Constitució imposada per part dels Estats Units va generar el desenvolupament de blocs polítics comunitaris (sunnita, xiïta i kurd) i una altíssima corrupció. Juntament amb la destrucció del país, va propiciar el sorgiment d’una insurgència islàmica en contra de l’ocupació americana del país que va ser la gènesi d’Estat Islàmic. La mala gestió americana va facilitar que l’Iran exercís la seva influència al país.
Al 2011 s’inicien les primaveres àrabs. En tots els països, des d’Oman fins al Marroc, el jovent reclamen millores. En alguns països demanen, a més de millores socials, més llibertat i inclús democràcia. En alguns països els règims van adaptar-se per acomodar les protestes, en d’altres van aconseguir enderrocar els seus tirants (és el cas de Tunis i d’Egipte) i en d’altres les protestes acaben degenerant en guerres civils. En el cas de Líbia, França va presionar per la instauració d’una zona d’exclusió aèria per a que els rebels no sucumbíssin a la potència aèrea del règim, però la coalició (integrada per països àrabs) va excedir-se en el seu mandat per tal d’impedir que Muammar Gaddafi acabes derrotant als rebels.
El cas de Síria va ser similar, tot i que en aquest país no va aconseguir-se instaurar cap zona d’exclusió aèria, en gran part degut a que tant la Xina com Rússia van vetar qualsevol resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides al respecte, en veure què havia succeït a Líbia. Rússia va aportar ajuda logística i inclús va ajudar a l’aviació síria en la guerra tany contra els rebels com contra Estat Islàmic, els quals van aprofitar el buit de poder per estendre’s des de l’Iraq. Rússia compta amb una base naval al port de Tartus, a la costa síria. Síria, però, va acabar sent l’escenari de les lluites de totes les potències regionals (Iran, Turquia, Qatar, Arabia Saudí i els Emirats Àrabs Units), cadascuna enviant armament i suport a les faccions afins, moltes d’elles islamistes i jihadistes.
al-Khulafāʾ ur-Rāshidūn, Els succesors ben guiats, en àrab
El món àrab i l’Islam estan tan íntimament relacionats que és difícil d’entendre l’un sense l’altre. L’Islam, que acabà tenint una vocació universal, com la cristiandat, sorgeix en un context molt particular: el de les tribus del desert d’aràbia. El Corà, el text sagrada dels musulmans, fou revelat al profeta Muhàmmad en forma de versos (de fet, Corà ve de l’àrab قرآن –qurʕān-, que vol dir recitació) que componen un poema. Per alguns, el Corà és el poema perfecte, la millor poesia mai recitada.
El Corà, així com la conducta del profeta recollida en els hadith, han servit com a base per a les costums i inclús lleis de molts països àrabs i/o musulmans. Però no només la vida de Muhàmmad, ha servit com a exemple, també la dels seus successors més immediats. Els coneguts com a Raixidun, els ben guiats. Aquests van ser els primers quatre califes, els successors de la comunitat política i religiosa de l’Islam primerenc.
Els raixidun són significatius per entendre el món àrab actual, doncs el seu exemple, tant en afers públics com privats, ha arribat a ser considerada com a la norma (la sunnah, سنة ,tradició o costum) per als successors i tota la comunitat islàmica en general. És en aquesta època, a més, que es comença a estendre l’Islam més enllà de la península aràbiga i, amb l’expansió, el contacte i la relació amb altres religions del llibre (les dels descendents d’Abraham). Es recull i s’edita la revelació del profeta, es consoliden costums i s’adopta un nou calendari lunar, prenent com a any 0 l’any de l’hègira, l’exili, del profeta de la Meca a Medina. El final del Califat dels Raixidun el marca la primera fitna (فتنة), la guerra civil entre els musulmans, que suposà el cisma entre els sunnites (els tradicionalistes) i els xiïtes (els partidaris d’Alí).
El profeta i la revelació
Cal·ligrafia de Muhàmmad
L’any 610 de la Era Comuna, a un mercader de la Meca anomenat Muhàmmad l’arcàngel Gabriel li revelà uns versos del que més tard seria conegut com el Corà. La ciutat de la Meca era un important centre de pelegrinatge per als àrabs des de feia temps. El lloc més important de la ciutat era la Kaaba, una pedra negra, segurament d’origen meteòric, al voltant de la qual hi havia els diferents ídols i representacions de diversos déus que les tribus nòmades de la regió veneraven. Muhàmmad era part del clan Banu Hàixim de la tribu dels Quraix que, tradicionalment, havien exercit com a protectors de la ciutat de la Meca.
En aquest moment, la península aràbiga no estava dominada per cap dels grans Imperis. L’Imperi Bizantí s’estenia per quasi tota la mediterrània, incloent tota la península d’Anatòlia, part de Mesopotàmia, la Gran Síria, i tota la costa del Llevant i Egipte. Rivalitzant amb aquest està l’Imperi Sassànida, ocupant Pèrsia i Mesopotàmia, fent frontera amb l’Imperi Bizantí fins al Caucas.
Europa, nord d’Àfrica i Pròxim Orient poc abans de l’aparició de l’Islam
La revelació del Corà a Muhàmmad comportà una revolució a l’aràbia tribal de la època. L’Islam, la religió revelada per l’Arcàngel Gabriel, era la última de les revelacions del Déu d’Abraham i segell de totes elles. S’havia revelat en àrab i per als àrabs i, a diferència del cristianisme o el judaisme, aquesta comportava una determinada organització social i política intrínseca. Sense entrar-hi en massa detall, Muhàmmad va ser expulsat de la Meca, ciutat santuari del politeísme àrab pre-Islàmic, esdeveniment que marca l’inici del calendari musulmà, i s’exilià la ciutat de Iathrib, avui dia coneguda com a Medina, en aquella època dominada per tribus de comerciants àrabs jueus que acolliren a Muhàmmad i els primers musulmans. Fou a Medina que el profeta començà una nova forma d’organitzar-se socialment i política.
Més tard, Muhàmmad i els seus tornàren a Meca i la conqueriren. Van expandre’s poc a poc unificant les diferents tribus dels deserts d’Aràbia. Aquesta unió va comportar l’expansió de l’Islam i, amb aquesta, una important reforma social que suposava un avenç respecte a la brutal vida dels nòmades àrabs. És important, però, entendre que en els primers anys de la religió, molts dels musulmans ho eren per conveniència o per compromisos adquirits amb els líders de les diferents tribus. Així, quan el profeta morí l’any 632 de l’Era Comuna amb 62 o 63 anys, moltes tribus consideraren que quedaven alliberades per tornar a les seves antigues costums. Abu Bakr, el successor de Muhàmmad com a cap de la comunitat islàmica i primer khalifa (en àrab el terme khalifa, خليفة, vol dir successor o substitut), va encarregar-se de fer-los tornar a dins de la comunitat, sovint per la força. Aquest havia estat una amistat propetr del profeta des d’abans de les revelacions.
Els Raixidun, el Califat dels ben guiats
Cal·ligrafia d’Abu Bakr
En els dos anys que governà Abu Bakr abans de morir, el khalifa aconseguí acabar amb les diferents insurreccions i reunificar els territoris que havia governat Muhàmmad. Un cop unificada la comunitat de creients, la umma, Abu Bakr començà la conquesta d’Iraq, la provincia més rica de l’Imperi Sassànida i, més tard, la provincia Bizantina de Síria.
Cal·ligrafia d’Alí
El khalifa Abu Bakr va designar al seu testament a Umar Ibn al Khattab, un dels primers conversos a l’Islam i sogre del profeta. Aquest governà durant quasi 10 anys, fins que fora assassinat per un soldat persa que havia estat venut com a esclau després de ser capturat en batalla. Quan aquest morí, el Califat, el territori governat pels successors del profeta, havia conquerit gran part de les províncies de l’Imperi Sassànida, que estava a punt de ser destruït, així com els territoris bizantins de la Gran Síria i Egipte. Aquests nous territoris, de majoria cristiana, van ser governats pels musulmans, però sense obligar a les seves poblacions a la conversió.
Cal·ligrafia d’Uthman
El nou khalifa seria escollit per un comité de sis homes designats per Umar. Aquests dubtaven entre Alí, cosí i gendre del profeta i pertanyent al mateix clan que ell, els Banu Hàxim, i Uthman, cosí segon i gendre del profeta, però pertanyent al clan dels Banu Ummaia. Ambdós clans eren de la mateixa tribu, els Quraix. Uthman fou l’escollit i, ja com a khalifa, continuà amb les conquestes. Amb la derrota de l’Imperi Sassànida va estendre el Califat per tota Pèrsia fins al que avui dia coneixem com a Pakistan i Àsia Central. També conquerí la costa sud de la Mediterrània fins a Tunis així com diversos territoris als Bizantins. Aquest nou Califa centralitzà el poder i instal·là a membres de la seva família en posicions importants. Aquest fet va provocar ressentiment entre les altres tribus. L’exèrcit assentat a Egipte, a Kufa i a Basra estava molest i, finalment, va amotinar-se a Egipte. Aquests amotinats van presentar-se a Medina, la capital, per traslladar les seves queixes al Califa, el qual va cedir. De retorn cap a Egipte, aquests interceptaren un missatger que havia enviat el Califa al governador d’Egipte el qual duia instruccions per a que els ajusticiés. Els amotinats van tornar a Medina i, finalment, acabaren amb la vida del Califa. Tot i el tràgic final, Uthman va ser venerat com un bon Califa en els seus primers anys i, entre el seu llegat, destaca l’edició del text canònic del Corà que ens ha arribat fins als nostres dies.
La primera fitna
Cal·ligrafia d’Alí
A Uthman el succeí Alí, qui va ser escollit pels companys del profeta, els primers conversos a l’Islam i que acompanyaren al profeta en vida. La situació era delicada, degut a les tensions que van sorgir i augmentar durant el regnat d’Uthman. Alí canvià governadors provincials que eren familiars d’Uthman per gent de la seva confiança i traslladà la capital de Medina a Kufa, al Iraq. El nou khalifa era percebut com a simpatitzant dels assassins d’Uthman. El malestar pel magnicidi era tal que prominents figures del moment, com Aisha, la tercera dona del profeta, i alguns dels companys més propers d’aquest es rebel·laren per venjar la mort d’Uthman. L’exèrcit d’Alí acabà amb la rebel·lió a la Batalla del Camell l’any 656, però el mal ja estava fet. Per primera vegada musulmans s’havien alçat en armes contra musulmans, i no en seria l’última.
Paral·lelament, el governador de la província de Síria, Muàwiya, que havia estat cunyat del profeta i familiar del khalifa Uthman, va refusar oferir la seva lleialtat a Alí. Si va negar-li la lleialtat com a venjança per la mort d’Uthman o si, simplement, va fer-ho per ambicionar ell ser Califa, no se sap. El khalifa Alí envià el seu exèrcit a sufocar la rebel·lió, però ambdues forces arribaren a un punt mort a la Batalla de Siffín. Com que cap exèrcit va poder-se imposar a l’altre, Muàwiya i Alí es van comprometre a un arbitratge. Aquest, però, es va decantar per Muàwiya i Alí es va negar a acceptar-ho. Entre els motius per a la negativa estava el fet que part dels seus partidaris, un grup conegut com a kharijites, creien que si Muàwiya era elegit Califa, ells serien ajusticiats per haver-se oposat al Califa Uthman, culpats de la seva mort. Així doncs, la disputa seguia viva i les forces de Muàwiya van anar fent-se amb el control de diferents províncies lleials a Alí. Alí trobaria la mort l’any 661 a mans dels kharijites, que havien ingeniat un pla per posar fi a la guerra civil: matar els líders dels bàndols enfrontats. Mataren a Alí, però no aconseguiren acabar amb la vida de Muàwiya.
Mapa de la situació al Califat durant la Primera Fitna
Cal·ligrafia de Hàssan ibn Alí
Hàssan Ibn Alí, el fill gran del Califa Alí, va ser nomenat khalifa pels seus seguidors després de la mort del seu pare. Tot i ser el khalifa, no controlaba quasi cap territori. Com a líder i per tal d’acabar amb les hostilitats entre musulmans, va arribar a un acord amb Muàwiya pel bé de la comunitat. Hàssan abdicaria com a khalifa en favor de Muàwiya a condició de que aquest no anomenés un successor. Muàwiya acceptà les condicions i regnà com a khalifa. Hàssan Ibn Alí morí l’any 670, no se sap si enverinat per la seva dona.
La fi dels Raixidun, Segona Fitna i l’inici del Califat dels Omeia
Muàwiya establí la seva capital a Damasc, des de la qual ja havia governat la Gran Síria. El seu regnat es caracteritzà per evitar les confrontacions directes amb els seus rivals dins del califat i per la guerra contra els bizantins. Un dels elements més transcendentals del seu mandat, però, fou la designació del seu fill Yazid com a successor l’any 676. Aquesta designació era contrària l’acord entre Muàwiya i el difunt Hàssan. Tot i que el nomenament del seu successor despertà malestar entre diverses figures prominents, Muàwiya va convocar un consell per a que se li jurès lleialtat al seu successor designat, cosa que molts líders feren, ja fos per convenciment, per suborn o per conveniència. Tot i així, alguns companys del profeta i els seus descendents van negar-s’hi. Aquests, per veure’s en clara minoria, romangueren en silenci al respecte.
Muàwiyà morí l’any 680 i el seu fill Yazid va prendre possessió del càrrec. Va enviar emissaris per a que els diferents líders tribals i governadors li jurèssin lleialtat, però Hussayn, fill del Califa Alí, germà del Califa Hàssan i net del Profeta Muhàmmad va negar-s’hi. Tement per la seva vida, marxà de Medina i es refugià a la Meca i, estant allà, va rebre una carta dels partidaris d’Alí de Kufa per a que se sumés en revolta contra Yazid. De camí a Kufa, la caravana de Hussayn va ser atacada per l’exèrcit de Yazid a prop de Kerbala, i allà fou assassinat. Aquesta revolta iniciada pels partidaris d’Alí a Kufa donà lloc a la Segona Fitna, que durà més d’una dècada i acabà amb la victòria dels Ummaia, que donaren lloc a la primera dinastia regnant islàmica, el que avui en dia coneixem com el Califat dels Omeia.
Les conseqüències
Amb l’establiment del Califat dels Omeia es posà fi a la era del Califat dels Ben Guiats, que durà, amb prou feines, 30 anys des de la mort del profeta. Aquests governants són tinguts en molta alta consideració dins del món musulmà, especialment entre els sunnites, doncs es considera que foren governants virtuosos que mantingueren l’esperit originari de l’Islam. Aquests califes eren gent humil, que visqueren d’acord amb les seves creences i es preocuparen del benestar de la seva gent. El califa era, alhora, una figura religiosa i una de política. Liderar la fe era indistint de governar. L’elecció dels successors, a més, s’entenia com a meritocràtica: només algú que fos realment pietós i humil i encarnès els valors del profeta podia ser el legítim successor. Muàwiya acabà amb aquest mètode d’elecció quan designà com a successor a un dels seus fills. D’aquesta manera inaugurà una línia dinàstica i el califat passà a ser una monarquia on el líder, el successor del profeta, ja no ho era per mèrits sinó per virtut de la seva sang.
Durant el califat dels Raixidun i els anys immediatament posteriors es forjaren algunes de les divisions que encara avui en dia perduren en l’Islam, tal com la divisió entre sunnites i xiïtes:
Els adherents a la tradició, la sunna, són el que avui en dia coneixem com a sunnites. És per a ells que els Raixidun foren els primers quatre califes de l’Islam i que acabaren de donar la forma que té l’Islam majoritari avui en dia. Els quatre primers califes són exemple de virtut i inclús un model a seguir.
Els partidaris d’Alí, els xiïtes, no accepten com a legítims el conjunt dels Raixidun, sinó que consideren que el profeta nomenà a Alí com al seu successor i, per tant, és per a ells el primer Imam, el primer guia de la comunitat.
Aquesta diferència inicial acabà propiciant teologies molt diferenciades així com diverses branques de jurisprudència, tan dins de l’Islam sunnita com de l’Islam xiïta. Els partidaris d’Alí tenien una base de suport a Kufa, a l’Iraq. A més, Alí va ser assassinat a Kufa i fou enterrat a Najaf, i el seu fill Hussayn trobà la mort a Kerbala, també a l’Iraq. En aquestes ciutats s’hi troben santuaris que es consideren dels més sagrats per als xiïtes. Tot i haver tingut presència a diverses contrades del món àrab-musulmà, els xiïtes han sigut majoritaris a Mesopotàmia i a l’Iran.
La tercera branca de l’Islam, l’Ibdadisme, majoritari només a l’Oman, tenen el seu origen el els kharijites que assassinaren a Califa Alí.
Cap governant de cap país al món, avui en dia, es considera khalifa en el sentit que s’hi consideraren els raixidun. Al llarg de la història ha hagut diverses dinastíes regnants que s’han considerat califes, reclamant per a ells el lideratge de la comunitat islàmica. L’últim califa fou Abdülmecit II de l’Imperi Otomà, deposat pel líder laïc dels Joves Turcs Mustafà Kemal Atatürk. Des dels Raixidun, però, la figura ha estat més política que religiosa.
És en aquests califes i en aquestes primeres dècades de l’Islam que s’emmirallaren els gihaidistes d’Estat Islàmic quan proclamaren el califat. Els seus enemics no eren només els països occidentals, sinó també els governants dells països musulmans. En la seva visió, tant líders dictatorials seculars, com Baixar al-Assad de Siria com la monarquia Saudí han traït els valors de l’Islam i s’han allunyat de la forma correcta de govern.
Catalunya és un mot d’origen incert. Al llarg dels anys, s’han proposat diversos orígens. Així, el mot Catalunya derivaria de:
Un antropònim (llegenda d’Otger Cataló)
Un topònim o corònim preexistents (Cataló, Castelló, Camps Catalàunics, Montcada, Taluniya, etc.)
El nom d’un grup ètnic que hauria estat vinculat històricament a Catalunya (leketani, castellani, catalàunics, gots, alans, etc.)
Una característica comuna de què participaven els pobladors primitius del país (terra dels muntanyencs)
Un tret distintiu del territori (terra de castells).
L’historiador i arabista Pere Balañà i Abadia va fixar-se en dos aspectes que tenien en comú la majoria d’etimologies proposades:
L’aparició del corònim és sempre posterior a la Croada pisano-catalana contra la Taifa de Mallorca l’any 1114
El primer testimoni per escrit del terme Catalunya sempre prové a través d’Itàlia (via erudita).
Considerant aquestes dades, veiem que la primera aparició del mot Catalunya no és en cap document oficial, sinó al Liber Maiolichinus, poema en llatí publicat el 1117 escrit per un pisà sobre la croada catalano-pisana de l’any 1114 contra els pirates sarraïns que, des de les Illes Balears, assaltaven les costes de la mediterrània occidental i nord-occidental. Més tardana, la primera documentació oficial en què apareix el mot Catalunya (carta de franqueses atorgada per Pere I als habitants d’Agramunt) data de l’any 1210. En el Liber Maiolichinus s’esmenten els catalans (Catalanenses, Catalanicus), Catalunya (Catalania), Ramon Berenguer III, anomenat duc català, dirigent dels catalans i heroi català (dux Catalanensis, rector Catalanicus, Catalanicus heros). Així, tot i poder traçar la primera aparició per escrit del mot Catalunya, no trobem cap rastre del seu significat.
Així, Balañà i Abadia proposa una etimologia d’origen àrab per a Catalunya: “la nostra terra hauria estat batejada amb l’expressió aràbiga IQTA’ AL-GUNYA —o alguna de les seves variants, com QITA’T AL-GUNYA, IQTA’ AL-AGNIYA, QUT’AT AL-GANIYA”. En àrab aquestes formes serien: اقطاع الغنيّة (feu de la riquesa), قطاعة الغنيّة (sector ric), اقطاع الأغنياء (feu dels rics), قطاعات الغنية (sectors rics). Balañà i Abadia creu que aquesta denominació hauria sorgit entre els sarraïns mallorquins que haurien vist Catalunya com una terra amb riqueses i, per tant, objectiu de les seves ràtzies.
L’arrel Q – T ‘ (ق ط ع) té significats relacionats amb tallar i separar. D’aquesta arrel en deriven els feus o comptats en llenuga àrab (una delimitació de terres) però també el nom en àrab de la Franja de Gaza (قطاع غزة). L’arrel G – N – Y (غ ن ي), per altra banda, genera mots relacionats amb la riquesa.
Si aquesta hipòtesi fos certa, el terme Catalunya tindria una arrel popular entre els sarraïns de Mallorca, que haurien vist les terres que assaltaven com a font de riquesa, però que hauria estat recopilada per escrit per un pisà sense tenir-ne massa idea del seu significat, adaptant-lo al llatí i essent posteriorment acceptat pels catalans mitjançant aquesta via erudita.
Durant segles, la península Ibèrica va comptar amb força presència àrab. De la seva presència, és clar, encara hi ha restes. Sovint ens limitem a pensar en les paraules que ens han deixat, sobretot aquelles que comencen al-. Hi ha paraules àrabs, però, que encara perviuen entre nosaltres, ben dissimulades. És el cas de drassana, que a Barcelona, a més, dóna lloc a una parada de metro.
Drassana, segons el DIEC, vol dir “conjunt d’instal·lacions militars on es conserven les forces navals” i, també, “lloc on es poden construir i reparar les naus”. L’origen de la nostra paraula drassana, així com la castellana atarazana, és el mot àrab andalusí دار الصنعة (dàr assànaa’), la qual prové de l’àrab دار الصناعة (dàr assinàa’), que vol dir “casa de la indústria”. Aquest és l’orígen, també, de l’italià darsena.
Mapa de la situació al Califat durant la Primera Fitna
