Arxiu de la categoria: Pensament

Wahhabisme

Publicat el per
Respon

L’Islam és una religió professada per una quarta part de la població mundial, aproximadament. Al llarg de la seva història han sorgit diferents branques d’aquesta. Les més conegudes són el sunnisme, el xiisme i el sufisme. A més, dins de les dues primeres branques hi ha el que es coneix com a escoles de jurisprudència islàmica (madhab). L’objecte d’aquest article, el wahhabisme és una corrent de pensament reformadora sorgida dins de l’escola hanbalita. La immensa majoria d’aquest article està extreta del Diccionario de islam e islamismo de Luz Gòmez, publicat per Editorial Trotta.

Muhàmmad ibn Abd al-Wahhab (1703-1792) fou un clergue sunnita pertanyent a l’escola jurídica islàmica hanbalita, coneguda per ser de les més conservadores, que visqué al llarg del segle xviii al desert d’Aràbia. Abd al-Wahhab és conegut per haver format una corrent de pensament i religiosa particularment rigorista i conservadora, estesa entre l’Aràbia Saudita, Qatar i els Emirats Àrab Units.

L’escola hanbalita privilegia una exegesi literalista dels textos i un rigorisme moral extrem, el qual rebutja la validesa dels principis jurídics basats en el raciocini, degut al seu potencial per introduir innovacions. 

Els dos principis fonamentals d’al-Wahhab foren, d’una banda, la defensa a ultrança del tauhid, dogma que proclama el monoteisme absolut, la unicitat de Déu, Home i Món, i de l’altra banda, la gihad bèl·lica per imposar el tauhid. Així, al-Wahhab considerà l’Alcorà i els Hadit (relat breu referit a les paraules, gests  i comportaments del profeta) com a úniques fonts doctrinals i jurídiques i rebutjà el mètode analògic (qiyàs) i la imitació servil del que ja ha estat estipulat per anteriors jurisconsults (taqlid). A més, negà els principis d’autoritat existents (a l’Aràbia beduïna del segle xviii), considerant-los impius. Tot això anava acompanyat d’una proposta de codi de conducta rigorista, amb la intenció d’aturar el declivi moral i la debilitat política que percebia en l’Aràbia del seu temps.

L’expansió d’aquesta doctrina tant rígida socialment i moral va donar-se per l’aliança que Abd al-Wahhab va fer amb Muhàmmad ibn Saüd l’any 1744. Aquest, cap de la tribu dels Saüd, va veure en la doctrina d’al-Wahhad una eina per a sotmetre a les tribus veïnes. Així doncs, en el nou Estat que van formar, al-Wahhab s’encarregava del suport ideològic, mentre que els Saüd s’encarregaven del lideratge polític i econòmic.  Així va sorgir un sistema on els ulama (savis, erudits i doctors en les ciències islàmiques) controlen l’adherència del sobirà als imperatius de la xaria (llei islàmica) a canvi de que els súbdits l’obeeixin totalment, excepte si aquest es desvia del compliment estricte de la xaria. En cas que això succeeixi, el tauhid i el model dels primers musulmans (els salaf) són la forma per a re-instaurar l’ordre islàmic.

Tot i que aquesta doctrina és contrària a les innovacions, el cert és que, basant-se en els Hadit, n’han produït un grapat de força significatives. Entre aquestes innovacions, que s’han estès a altres corrents, hi trobem:

  • Takfir: acusació d’infidelitat a l’Islam. Com a doctrina moderna, va ser creada per Sàyyid Qutb, ideòleg dels Germans Musulmans a Egipte. Aquesta consisteix en l’anatematització de tot allò no islàmic i, per tant, en l’obligació de lluitar-hi en contra amb totes les eines a l’abast, des de la legislació a la gihad, passant per a hègira.
  • Hégira: amb aquest mot es coneix l’èxode del profeta i els seus seguidors de La Meca a Medina, marcant l’inici del calendari islàmic. Com a innovació doctrinal, la hègira suposa l’apartament dels musulmans dels infidels, retirar-se de la societat impia per reorganitzar-se en comunitats autosuficients al càrrec d’un líder messiànic que, arribat el moment, durà a terme la gihad. 
  • Jahiliya: el temps de la ignorància (referit a l’època pre-Islàmica). A mitjans del segle xx l’islamista indi Abul Hasan Ali Nadwi va considerar que les ideologies occidentals (tant el liberalisme com el marxisme) pecaven de jahilites, doncs renunciaven a fer de la religió el centre de la vida social i política.  Abul Ala Maududi, islamista paquistanès, va radicalitzar aquesta visió i va incloure-hi a la pròpia umma (la comunitat de creients), a la que acusà d’haver acceptat sistemes polítics, econòmics i filosòfics basats en obres humanes i no en la xaria. La passa lògica següent va ser considerar els governs musulmans que accepten aquests sistemes d’origen no islàmic com a infidels (kufr).
  • Qa’ida: literalment, base. Des de les corrents gihadistes, s’entén qa’ida com a la preparació mental i ideològica (és a dir, la base) per dur a terme la gihad, però també com a el territori alliberat des del qual dur a terme el combat.

Unes breus consideracions

Denominar aquesta corrent com a wahhabisme és quelcom que es fa des de forma d’aquesta mateixa corrent. Els partidaris d’aquesta forma de pensament s’autoanomenen muwahidin, els unitaris o partidaris de la unitat. 

Aquesta corrent xoca frontalment amb altres interpretacions de l’Islam, especialment el xiisme i les corrents populars i sufís. En ambdós casos, la principal oposició dels wahhabites ve donada per la costum de venerar tombes de grans imams o santons, ja que ho consideren pràctiques politeistes, contraries a la doctrina del tauhid. També s’oposen a les romeries, el dhikr (pràctica sufí de repetir el nom de Déu o d’aleies alcoràniques), l’ús de la subha (un rosari amb el que dur el compte de les repeticions del dhikr), així com al consum de tabac o la decoració de mesquites, qüestions que consideren innovacions herètiques.

La ijtihad permanent (itihad significa esforç; és un sistema d’interpretació de les fonts de dret islàmic amb l’objecte d’establir jurisprudència que ofereixi solucions en l’aplicació de la xaria) característica de la doctrina wahhabita ha inspirat els intel·lectuals del reformisme islàmic, així com de la salafiya i de moviments islamistes (com ara els Germans Musulmans). La noció wahhabita de la gihad, el proselitisme bèl·lic, també ha servit d’inspiració per a molts altres grups i moviments.

El wahhabisme no s’ha de confondre amb la salafiya, ni tampoc amb el salafisme. 

Feminisme i Islam, una equació impossible

Publicat el per
Respon

Waleed Saleh, nascut el 1951 a l’Iraq, és doctor en Estudis Àrabs i Islàmics per la Universitat Autònoma de Madrid, llicenciat en Filologia Àrab per la Universitat de Bagdad i en Filologia Hispànica per la Universitat de València. Al llarg de la seva trajectòria, Saleh ha estudiat l’Islam polític i ha escrit llibres sobre pensament islàmic, entre altres qüestions.

A “Feminismo e islam: Una ecuación imposible”, publicat per l’editorial El Paseo, l’autor fa una crítica al pensament actual que creu possible un feminisme dintre de l’Islam. Aquesta crítica la fa tant a les corrents de pensament al món àrab-musulmà que intenten bastir un feminisme de tall islàmic, com a corrents acadèmiques i sectors intel·lectuals d’occident que, fruit del relativisme cultural, accepten pràctiques islàmiques i inclús islamistes que, segons l’autor, minven o atempten contra la igualtat de drets entre homes i dones.

Feminisme (islàmic) i l’Islam

Saleh defineix el feminisme com a moviment polític liberal i laic, cultural, econòmic i social que cerca la igualtat entre dones i homes. El feminisme, segons l’autor, reclama el reconeixement d’unes capacitats i drets que tradicionalment s’han reservat als homes. El feminisme és un ideal universal, racional, que no necessita de cap justificació religiosa, ni tampoc hauria de necessitar una religió com a vehicle per a la seva acceptació.

Per definir el feminisme islàmic recorre a Margot Badran que en el seu llibre Feminismo en el Islam (ed. Cátedra) el descriu “com un discurs i una pràctica feministes articulats dintre d’un paradigma islàmic”, però també a la Fundació al Fanar, que defineixen el feminisme islàmic com a “corrent ideològica de fonament alhora epistemològic i activista que qüestiona dos sistemes de coneixement: el feminista de tall occidental, per una banda, i l’islàmic patriarcal per l’altre. S’usa com a categoria tant analítica com identitària.” Així, doncs, el feminisme islàmic pretén canviar les condicions de vida que minven els drets de les dones partint dels propis ensenyaments de l’Islam.

L’Islam és la religió monoteista basada en els ensenyaments del seu profeta, Muhàmmad, continguts majorment en el Corà. Tot i haver-hi diferents branques (sunnites, xiïtes, ibadís, sufistes…), aquestes no difereixen massa al respecte de les qüestions essencials de l’Islam. L’Islam es basa en: 

  • el Corà, que els musulmans consideren la paraula de Déu tal com va ser revelada a Muhàmmad
  • la Sunna (o tradició), recollida en els hadits, els relats que expliquen dites, fetes i comportaments atribuïts al profeta
  • les escoles jurídiques de l’Islam i els dictàmens que els juristes emeten sobre què és lícit i què és il·lícit per als creients
  • la història d’aquesta religió narrada pels seus primers historiadors
  • a més dels codis civils i penals aplicats al llarg del temps. 

Així doncs, veiem que Islam i Feminisme són dos registres diferents: el primer és una fe i una creença mentre que el segon és un moviment civil laic que lluita per l’alliberació i emancipació de la dona i que combat, entre d’altres, les pràctiques religioses que usurpen els drets d’aquestes.

El feminisme islàmic és hereu de l’Islam polític (islamisme) que ha inundat l’espai públic a bona part dels països de majoria musulmana. Previ a la Revolució Islàmica de l’Iran de 1979, les dones al món àrab i musulmà no es basaven en l’Islam per a emprende la lluita per la justícia i la llibertat. Per a Saleh, doncs, el “feminisme islàmic” té més relació amb l’islamisme que amb l’alliberament de la dona. Acaba sent una forma de islamitzar una parcel·la més de la vida política, en aquest cas, el de la reivindicació de la igualtat de drets.

La dona a l’Islam

L’Islam es basa en la paraula de Déu revelada al profeta Muhàmmad, que va ser posteriorment recollida en el Corà. L’original, en àrab, es considera etern i incorruptible. La xaria, la llei islàmica, es deriva tant del Corà com de la sunna, recollida en els diferents hadits. Així, gran part de la legislació i codis, tant històrics com vigents, a molts països àrabs o musulmans es basen en el Corà i en els hadits.

Als textos fundacionals de l’Islam hi abunda la discriminació cap a la dona. Aquesta discriminació abarca tots els àmbits de la vida. Per exemple, el testimoni d’una dona val la meitat que la d’un home i, de la mateixa manera, en heretar, a una dona li correspón la meitat que a un home. Una dona, a més, no pot sortir al carrer sola sense el permís del seu tutor legal (pare, marit, germans).

L’edat mínima d’un home per a casar-se és la pubertat (vora als quinze anys), però per una dona pot arribar a ser de nou anys lunars (vuit anys i set mesos solars). La dona deu obediència al seu marit i pot ser repudiada sense massa explicacions, mentre que la dona només pot divorciar-se en situacions molt concretes. Per als homes es permet la poligàmia; una dona ho té prohibit i, a més, si s’enllita amb un altre home, estarà cometent adulteri. Aquestes discriminacions dels textos fundacionals, juntament amb d’altres, s’han traslladat en major o menor mesura en moltes lleis, algunes d’elles encara vigents avui dia.

Islam i dona en l’actualitat

Una fàtua és un pronunciament sobre dret islàmic emès per un muftí (o jurisconsult) sobre matèries civils o religioses. Degut a la inexistència d’un clergat legal i oficial en l’Islam, institucions i líders religioses s’han arrogat el dret d’emetre fàtues. En l’actualitat, degut als centres culturals, mesquites i canals de televisió finançats amb els diners provinents de les monarquies del Golf Pèrsic, hi ha una abundància de fàtues emeses com no s’havia vist mai. Aquestes són, a més, especialment conservadores i inclús fonamentalistes, ja que les monarquies d’aquests països promouen el wahabisme, un moviment fonamentalista i rigorista islàmic.

Segons Saleh, la majoria de fàtues emeses tenen relació amb la dona, el seu cos i la seva presència pública. Entre aquests pronunciaments hi podem trobar la prohibició de conduir a les dones, car la posició és perjudicial pels ovaris i, per tant, podria afectar la salut dels seus futurs fills o, per exemple, permetre que el marit s’enlliti amb la seva dona recentment morta com a “còpula de comiat”.

En l’actualitat, a alguns països de la península aràbiga, en concret l’Aràbia Saudita, existeix el concepte de “matrimoni per plaer” (نکاح المتعة, en àrab).  És una pràctica consistent en una relació matrimonial secreta entre un home casat i una dona que no ha tingut l’oportunitat de casar-se. Aquest matrimoni no s’ha de fer públic obligatòriament, ni tampoc comporta l’obligació de viure sota un mateix sostre.

A l’Iran existeix una pràctica similar, el sigheh (صیغه‎, en persa). En aquest cas, un home i una dona poden contraure matrimoni durant un temps estipulat. Tot i ser un matrimoni, l’home ha de pagar una dot, però aquesta relació no genera drets d’herència per a la dona (i possibles descendents), i l’home ha de fer el possible per evitar embarassos.

Relativisme cultural

Segons alguns proponents del feminisme islàmic, en l’Islam mateix no hi hauria cap discriminació cap a la dona, sinó que aquestes sorgeixen arrel de interpretacions errònies que han dut a terme, al llarg de la història, tant els juristes com els exègetes. Consideren que hi ha termes que s’han malinterpretat i, inclús quan la literalitat del text és discriminatòria sense deixar lloc a dubtes, consideren que hi manca context. Aquesta interpretació errònia no s’hauria fet dels textos fundacionals de l’Islam, només, sinó que també s’hauria malinterpretat altres pensadors considerats com a “reformistes”, com Hassan al-Banna, fundador de l’organització islamista Germans Musulmans.

Waleed Saleh hi discrepa. Ell considera que seria estrany que tants acadèmics, juristes i exègetes s’hagin equivocat consistentment al llarg dels segles. El Corà va ser revelat al profeta Muhàmmad en àrab i en aquesta mateixa llengua va ser memoritzat i transcrit pels seus seguidors. La literalitat del text s’ha transmès de generació en generació, preservant la integritat del text, deixant poc marge per a interpretacions divergents.

A més, entre certes corrents progressistes occidentals, es permeten i, en opinió de l’autor, inclús promouen certes discriminacions cap a la dona, com ara l’ús del niqab o el conegut com a burkini, justificant-se en especificitats cultural que han de ser respectades. Així, una discriminació cap a la dona, ja sigui en la vestimenta, en el tracte personal o en relació a aspectes legals, s’ha de tolerar ja que, pretendre canviar-ho, ni que sigui per garantir els drets de la dona, seria un acte de superioritat moral o d’etnocentrisme.

Aquesta forma de raonar, opina l’autor, passa per alt la lluita que nombroses dones han dut a terme en els països àrab-musulmans per alliberar-se de la religió, com per exemeple Sophie Bessis, Mona el-Tahawy o Olfa Youssef. Evidentment, aquesta lluita no s’ha fet en base a reinterpretacions dels textos fundacionals de l’Islam, de la mateixa manera que les feministes d’altres contrades no han tingut la necessitat de basar la seva lluita en cap altre text religiós. 

A la lluita per l’emancipació i pels drets de les dones als països àrabs que s’ha fet tradicionalment al marge dels escrits religiosos se l’ha conegut com a feminisme àrab. Existia abans que el feminisme islàmic i encara existeix avui dia. Si tenim interès en la defensa dels drets de la dona en els països àrab-musulmans, creu Waleed Saleh, hauríem de llegir més i donar més suport a les pensadores i activistes que hi lluiten, en comptes de, pel relativisme cultural, acabar donant suport a moviment que posen en perill la llibertat i l’emancipació de la dona en aquests països.