Apunts sobre el món àrab

تعرّف على العالم العربي من المشرق إلى المغرب

La nova qüestió d’Orient, de George Corm

Publicat el 11/02/2025 per Martí Segura Julian

Georges Corm (Alexandria, Egipte, 1940), és un economista libanés que ha servit com a Ministre d’Economia del Líban, professor en diverses universitats, així com consultor per a diferents organismes internacionals. Ha escrit sobre nombroses matèries que afecten les societats de l’orient pròxim i el món àrab més enllà de l’economia, com bé poden ser la religió, la política, la identitat i les relacions internacionals.

Amb “La nueva cuestión de Oriente”, publicada pel setantè aniversari de la Nakba, l’autor libanès ofereix una anàlisi actualitzada de l’Orient Pròxim i les raons per les quals aquesta regió del món ha acabat sent una zona de conflictes com la coneixem avui dia.

Si hi ha una “nova qüestió d’Orient” és perquè n’ha hagut una d’anterior. El que sorprèn, però, és que aquesta qüestió (la vella i la nova) d’Orient és, en realitat, una qüestió d’Occident. I aquest és un dels punts principals de l’obra: les fractures actuals a la regió tenen orígens exògens.

L’autor ens detalla els esdeveniments que van configurar la vella qüestió d’Orient (competència de les potències europees, decadència de l’Imperi Otomà, repartiment d’esferes d’influència a la regió) i com aquests han acabat configurant la nova qüestió d’Orient.

La vella qüestió d’Orient

Per entendre la nova qüestió d’Orient, primer s’ha de conèixer la vella qüestió d’Orient. Els paral·lelismes entre les dues són sorprenents.

Els balcans

Al llarg del segle xv els turcs Otomans van conquerir diferents regions dels balcans. Al llarg del segle xix, les potències europees volien impedir que alguna d’elles, però sobretot Rússia, obtinguessin una avantatge decisiva sobre la resta. Així, era de cabdal importància evitar l’enfonsament de l’Imperi Otomà o la conquesta de la seva capital. Poden distingir-se quatre períodes de violència en el desmembrament de les províncies balcàniques de l’Imperi Otomà: l’emergència d’un Estat grec (1827-1830), la guerra de Crimea per frenar les ambicions russes (1854-1856), l’emergència dels Estats de Sèrbia, Romania i Bulgària (1867-1877-1908) i les guerres balcàniques (1912-1913). Els nous Estats balcànics emergits de la debilitat de l’Imperi Otomà van ser tutelats per les potències europees, que sovint van col·locar-hi monarques afins sense cap relació amb els pobles recentment emancipats.

De la competència entre imperis i el polvorí dels balcans esclatà la Primera Guerra Mundial. I en acabar aquesta, es creà el Regne dels Croats, els Serbs i els Eslovens, considerats eslaus del sud, per contrarestar en els balcans la influència russa que apostava pel paneslavisme. Aquest regne es convertí al 1929 en el Regne de Iugoslàvia i, després de la Segona Guerra Mundial, en la República Popular Federal de Iugoslàvia, un país socialista però que al estar enfrontat a Stalin va comptar amb gran acceptació entre les potències occidentals.

Amb el col·lapse de la Unió Soviètica, Rússia deixava de ser un element a contrarestar i, així, Iugoslàvia perdia la seva utilitat històrica. Al llarg dels anys 90 la República Popular Federal va ser desmantellada en una sèrie de violències poc comunes a Europa i de contundents intervencions d’Estats Units i de l’OTAN destinades a separar les diferents comunitats sobre bases ètniques i religioses.

L’hegemonia europea a les províncies àrabs

Amb l’expedició napoleònica a Egipte s’iniciaren una sèrie d’intervencions franceses i britàniques a l’Orient pròxim que consolidaren la seva presència a la regió. L’expedició napoleònica a Egipte provocà que els britànics, tradicional potència atlàntica, s’immisciren a la mediterrània oriental.

Una part de l’hegemonia europea va basar-se en el control sobre Egipte, una wilaya de l’Imperi Otomà, que, en mans del walí Muhàmmad Alí Paixà, va rebel·lar-se contra el Sultà Otomà, conquerint diverses províncies àrabs i derrotant a l’exèrcit imperial abans de ser cridat a l’ordre per les potències europees que no volien deixar caure l’Imperi Otomà, considerat l’home malalt d’Europa. A canvi de frenar les seves ambicions, a Alí se li va reconèixer un poder dinàstic a Egipte sota la sobirania nominal de l’Imperi Otomà. Així, Alí va intentar industrialitzar el país, però va ser frenat per potències europees i obligat al lliure mercat i al tancament de fàbriques estatals. Els seus successors van endeutar-se als mercats financers europeus, enfonsant el país i provocant l’ocupació d’Egipte pels britànics el 1882. Entre el 1859 i 1869 va dur-se a terme la construcció del canal de Suez, el qual va augmentar la importància estratègica del país a ulls de les potències europees.

El Mont Líban, part de l’Imperi Otomà, gaudia d’una certa autonomia donada pel seu caràcter muntanyós i una important comunitat cristiana (maronita, principalment). Al segle xvi va emergir l’emirat del Mont Líban, vassall Otomà, que va afavorir l’obertura cap a europa. Durant el regnat de l’Emir Bashir Shehab II (1788-1840), l’emirat va aliniar-se amb la política francesa i l’egipcia de Muhàmmad Alí, provocant el descontent tant dels senyors feudals drusos sota influència britànica com dels governadors locals otomans. Durant el període d’inestabilitat que va viure la muntanya, les potències europees intentaren crear dues entitats polítiques separades, una per a drusos i l’altra per a maronites, sota influència britànica la primera i francesa la segona. L’experiment fracassà degut als nombrosos enclavaments mixtes, però va establir-se un cert condomini de les potències europees a la regió a través dels cònsols a Beirut.

El control colonial sobre el conjunt de les societats àrabs va anar-se establint al llarg del segle xix i durant les primeres dècades del segle xx (conquesta francesa d’Argèlia el 1839, protectorat francès sobre Túnis el 1883 i sobre Marroc el 1912, construcció del canal de Suez entre 1859 i 1869, ocupació britànica d’Egipte i Sudán el 1882 i ocupació de Líbia per part d’Itàlia el 191). Després de la primera Guerra Mundial, amb els acords de Sykes-Picot, les províncies de Palestina, Síria i Iraq també van passar a ser ocupades per britànics i francesos.

La fi de l’Imperi Otomà, l’home malalt d’Europa va ser terrible i va procoar el genocidi armeni i el desplaçament forçós de poblacions.

Transició cap a la nova qüestió d’Orient

Entre la vella i la nova qüestió d’Orient hi ha ruptures i continuïtats. La vella qüestió d’Orient es gesta al llarg del segle xix i acaba amb la fi de l’Imperi otomà posterior a la Primera Guerra Mundial. Durant el període d’entreguerres es reconfigura la regió, un cop desaparegut l’Imperi otomà.

La balcanització del món àrab

Tres grans ens ètnics i culturals han dominat l’Orient Pròxim: persa, turc (primer seljúcides i després otomans) i àrab. Totes tres entitats havien controlat la regió en un o altre moment històric, però totes tres van acabar sota dominació colonial franco-britànica entre la meitat del segle xix i la meitat del segle xx. En caure, l’Imperi otomà donà pas a una república turca moderna i la monarquia persa es va transformar en una república islàmica l’any 1979. Els àrabs, però, no van poder crear les condicions per a la realització de les aspiracions d’unitat.

Els acords de Sykes-Picot van frustrar les aspiracions de les elits a la unitat en un gran regne àrab que havia estat promès per la diplomàcia britànica en contrapartida de la revolta àrab contra les tropes otomanes.

Durant l’època otomana, les poblacions àrabs es movien amb freqüència entre les diferents províncies. Després de la Gran Guerra i el desmantellament de l’Imperi, Otomà, aquestes províncies van passar a constituir-se com a estats separats sota la dominació de francesos i britànics.

El Mont Líban es va convertir en un Estat amb les fronteres ampliades per fer-lo més viable. Transjordània va ser creada pels britànics per acomodar la família Haiximí, antics guardians de La Meca expulsats del Hijaz pels Saud, que també eren aliats de l’Imperi Britànic. Al capdavant de l’Iraq van col·locar, també, a un membre de la família Haiximí. Síria va ser fragmentat en base a criteris sectaris. El Magreb va quedar sota domini francès, mentre que Egipte quedà sota control britànic. Els britànics tenien influència, també grans parts de la costa est de la península aràbiga.

Alguns d’aquests països eren veritables mosaics etno-religiosos, com per exemple Síria, Iraq i Líban, diversitat accentuada pel desplaçament dels armenis supervivents del genocidi perpetrat pels turcs contra el seu poble. A aquesta diversitat ètnica i religiosa cal afegir-hi que, des de la declaració Balfour de 1917, va accelerar-se la migració de jueus europeus a la Palestina històrica.

La nova qüestió d’Orient

La vella qüestió d’orient es va anar gestant al llarg del segle xix i acaba amb la fi de la primera guerra mundial, un cop s’ha desmantellat l’Imperi otomà i aquest deixa de tenir control sobre les seves antigues províncies àrabs, que passen en gran mesura a estar sota dominació o influència franco-britànica. La nova qüestió d’Orient neix en acabar la Segona Guerra Mundial i es caracteritza pels conflictes violents sorgits de la descolonització i de les aspiracions a la unitat àrab.

Conflictes sorgits de la descolonització

L’any 1956 el president egipci Gamal Abdel Nasser nacionalitzà el canal de Suez, el qual era propietat de francesos i britànics. En resposta, França i Regne Unit van unir forces, conjuntament amb el jove Estat d’Israel per recuperar militarment el control del canal i derrocar el règim nasserista. Tot i que els tres Estats van ocupar el Sinaí i el canal de Suez, Estats Units i la URSS van condemnar l’atac al Consell de Seguretat de Nacions Unides. Aquest atac va desencadenar una onada revolucionària per tot el món àrab que desitjava deslliurar-se de la tutela dels poders colonials. Egipte era el país àrab més poderós i, alhora, adalil del nacionalisme antiimperialista.

Algèria va aconseguir la seva independència després d’una cruenta guerra contra França (1954-1962) i, juntament amb l’Egipte nasserista, es convertia en la locomotora antiimperialista del Moviment dels No Alineats i un dels centres del tercermonisme i d’ajuda als moviments de descolonització de l’Àfrica.

En aquesta època també succeïen cops d’Estat a Síria, Iraq i Líbia, tots amb un desig d’unitat dels pobles àrabs, la modernització tant d’institucions com de l’economia, i la realització d’un socialisme àrab.

La doble descolonització de Palestina

La doble descolonització de Palestina ha provocat nombrosos esclats de violència i guerra al mashriq fins als nostres dies. A la descolonització britànica -el qual havia afavorit la creació de la “llar nacional del poble jueu”- s’hi va afegir el fet d’impedir que els colons migrants ocupessin el territori i exclogueren i sotmeteren a la població palestina. La fi del mandat britànic de Palestina, però, va comportar la immediata recolonització de la seva població àrab a causa de l’emergència de l’Estat d’Israel, que va refusar qualsevol solució que comportès un Estat multicondesional/multicomunitari.

La Guerra Freda

Un dels factors més desestabilitzadors de la regió d’Orient Pròxim va ser la Guerra Freda entre el bloc occidental liderat pels Estats Units i el bloc socialista liderat per la Unió Soviètica. Les tensions nascudes de la Guerra Freda van incidir profundament en aquesta regió que, degut a la balcanització dels Estats àrabs, patia un “buit de poder” que afavoria la política expansionista soviètica i, per tant, els Estats Units havia d’emplenar aquest “buit” impulsant un pacte antisovietic amb els Estats més potents de la regió (Turquia i Iran).

D’aquesta manera, les monarquies s’aliaren amb els Estats Units i passaren a formar part dels països considerats “moderats” deguts a la seva tolerància/acceptació de l’Estat d’Israel, el qual comptava amb el suport americà. Per contra, els països no alineats van tendir a apropar-se a la Unió Soviètica. Aquests països (Líbia, Algèria, Síria i Iraq) s’agruparen en un “front de resistència i de rebuig” de l’ordre americà-israelí, donant suport als moviments palestins armats. L’any 1969, els països moderats (Marroc, Pakistan i Aràbia Saudí) creen l’Organització de la Conferència Islàmica. D’aquesta manera s’instauraven dues lògiques enfrontades. Per un costat, els països que propugnaven la solidaritat islàmica, l’anticomunisme i denunciaven l’expansionisme de la URSS al Tercer Món; per l’altra, els que denunciaven l’imperialisme dels Estats Units, proposava la solidaritat dels Estats àrabs front Israel i el necessari restabliment dels drets de la població palestina.

Instrumentalització de la religió

Un altre element de desestabilització generat durant la Guerra Freda va ser la instrumentalització de la religió musulmana amb l’objectiu de fer retrocedir la influència ideològica, política i militar soviètica en el món àrab i musulmà. Aquesta instrumentalització va deure’s al suport il·limitat americà a l’Aràbia Saudí, règim wahabita, versió més rigorista i extremista de la religió musulmana. Els orígens d’Al-Qa’ida es troben a l’Aràbia Saudí. I va ser aquesta xarxa terrorista la que va ser usada pels Estats Units per contrarestar la presència soviètica a l’Afganistan.

La religió també va ser instrumentalitzada per confiscar la revolució popular iraní de 1978 per part del clergat. La potència persa passava a estar dominada per la religió musulmana, però a diferència de la monarquia Saudí, l’Islam practicat a l’Iran era de la branca xiïta. La situació era propicia per a l’Islam i, sobretot, l’Islam polític a tot el món àrab. Les monarquies del govan promoure una renovació islàmica en tot el món àrab que pretenia ser un antídot a la ideologia del règim iraní. Amb tot, l’únic país que seguia compromès amb l’alliberament de Palestina era la República Islàmica de l’Iran, mentre que la renovada islamització del món àrab promoguda per l’Aràbia Saudí i l’Organització de la Conferència Islàmica havien dut a la majoria de societats àrabs a la indiferència per la causa palestina.

La remodelació de Pròxim Orient

Durant els anys 90, després del col·lapse de la Unió Soviètica, la única potència imperant eren els Estats Units. Quan Saddam Husseín, president de l’Iraq, envaeix el petit emirat petrolier de Kuwait, són els Estats Units els que encapçalen la coalició per frenar la voluntat expansionista iraquiana. A partir de llavors, els falcons dels Estats Units clamen pel derrocament de Saddam, inclús un cop finalitzada la Guerra del Golf.

Al setembre de 2001, Al-Qa’ida perpetrava el major atac terrorista en sol americà segrestant diversos avions i estavellant-los contra les Torres Bessones del World Trade Center i el Pentàgon. En resposta, els Estats Units van envair l’Afganistan, a l’època sota control dels Taliban i els quals permetien les activitats d’Al-Qa’ida des del seu país, i paral·lelament, declarava la Guerra contra el Terror, amb la voluntat de perseguir i acabar amb els perpetradors de terrorisme a qualsevol lloc del món. Dos anys més tard, al 2003, amb el fals pretext de que l’Iraq disposava d’armes de destrucció massiva i que suposava un perill per a la comunitat Internacional, els Estats Units envaeixen l’Iraq i deposen al dictador. Amb això, els Estats Units llençaven un avís als països que no s’alineaven amb ells.

La invasió de l’Iraq va tenir conseqüències devastadores. La nova Constitució imposada per part dels Estats Units va generar el desenvolupament de blocs polítics comunitaris (sunnita, xiïta i kurd) i una altíssima corrupció. Juntament amb la destrucció del país, va propiciar el sorgiment d’una insurgència islàmica en contra de l’ocupació americana del país que va ser la gènesi d’Estat Islàmic. La mala gestió americana va facilitar que l’Iran exercís la seva influència al país.

Al 2011 s’inicien les primaveres àrabs. En tots els països, des d’Oman fins al Marroc, el jovent reclamen millores. En alguns països demanen, a més de millores socials, més llibertat i inclús democràcia. En alguns països els règims van adaptar-se per acomodar les protestes, en d’altres van aconseguir enderrocar els seus tirants (és el cas de Tunis i d’Egipte) i en d’altres les protestes acaben degenerant en guerres civils. En el cas de Líbia, França va presionar per la instauració d’una zona d’exclusió aèria per a que els rebels no sucumbíssin a la potència aèrea del règim, però la coalició (integrada per països àrabs) va excedir-se en el seu mandat per tal d’impedir que Muammar Gaddafi acabes derrotant als rebels.

El cas de Síria va ser similar, tot i que en aquest país no va aconseguir-se instaurar cap zona d’exclusió aèria, en gran part degut a que tant la Xina com Rússia van vetar qualsevol resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides al respecte, en veure què havia succeït a Líbia. Rússia va aportar ajuda logística i inclús va ajudar a l’aviació síria en la guerra tany contra els rebels com contra Estat Islàmic, els quals van aprofitar el buit de poder per estendre’s des de l’Iraq. Rússia compta amb una base naval al port de Tartus, a la costa síria. Síria, però, va acabar sent l’escenari de les lluites de totes les potències regionals (Iran, Turquia, Qatar, Arabia Saudí i els Emirats Àrabs Units), cadascuna enviant armament i suport a les faccions afins, moltes d’elles islamistes i jihadistes.

Raxidun, el primer Califat

Publicat el 11/02/2025 per Martí Segura Julian

Respon

*al-Khulafāʾ ur-Rāshidūn*, Els succesors ben guiats, en àrab

El món àrab i l’Islam estan tan íntimament relacionats que és difícil d’entendre l’un sense l’altre. L’Islam, que acabà tenint una vocació universal, com la cristiandat, sorgeix en un context molt particular: el de les tribus del desert d’aràbia. El Corà, el text sagrada dels musulmans, fou revelat al profeta Muhàmmad en forma de versos (de fet, Corà ve de l’àrab قرآن –qur^ʕān-, que vol dir recitació) que componen un poema. Per alguns, el Corà és el poema perfecte, la millor poesia mai recitada.

El Corà, així com la conducta del profeta recollida en els hadith, han servit com a base per a les costums i inclús lleis de molts països àrabs i/o musulmans. Però no només la vida de Muhàmmad, ha servit com a exemple, també la dels seus successors més immediats. Els coneguts com a Raixidun, els ben guiats. Aquests van ser els primers quatre califes, els successors de la comunitat política i religiosa de l’Islam primerenc.

Els raixidun són significatius per entendre el món àrab actual, doncs el seu exemple, tant en afers públics com privats, ha arribat a ser considerada com a la norma (la sunnah, سنة‎ ,tradició o costum) per als successors i tota la comunitat islàmica en general. És en aquesta època, a més, que es comença a estendre l’Islam més enllà de la península aràbiga i, amb l’expansió, el contacte i la relació amb altres religions del llibre (les dels descendents d’Abraham). Es recull i s’edita la revelació del profeta, es consoliden costums i s’adopta un nou calendari lunar, prenent com a any 0 l’any de l’hègira, l’exili, del profeta de la Meca a Medina. El final del Califat dels Raixidun el marca la primera fitna (فتنة), la guerra civil entre els musulmans, que suposà el cisma entre els sunnites (els tradicionalistes) i els xiïtes (els partidaris d’Alí).

El profeta i la revelació

L’any 610 de la Era Comuna, a un mercader de la Meca anomenat Muhàmmad l’arcàngel Gabriel li revelà uns versos del que més tard seria conegut com el Corà. La ciutat de la Meca era un important centre de pelegrinatge per als àrabs des de feia temps. El lloc més important de la ciutat era la Kaaba, una pedra negra, segurament d’origen meteòric, al voltant de la qual hi havia els diferents ídols i representacions de diversos déus que les tribus nòmades de la regió veneraven. Muhàmmad era part del clan Banu Hàixim de la tribu dels Quraix que, tradicionalment, havien exercit com a protectors de la ciutat de la Meca.

En aquest moment, la península aràbiga no estava dominada per cap dels grans Imperis. L’Imperi Bizantí s’estenia per quasi tota la mediterrània, incloent tota la península d’Anatòlia, part de Mesopotàmia, la Gran Síria, i tota la costa del Llevant i Egipte. Rivalitzant amb aquest està l’Imperi Sassànida, ocupant Pèrsia i Mesopotàmia, fent frontera amb l’Imperi Bizantí fins al Caucas.

Europa, nord d’Àfrica i Pròxim Orient poc abans de l’aparició de l’Islam

La revelació del Corà a Muhàmmad comportà una revolució a l’aràbia tribal de la època. L’Islam, la religió revelada per l’Arcàngel Gabriel, era la última de les revelacions del Déu d’Abraham i segell de totes elles. S’havia revelat en àrab i per als àrabs i, a diferència del cristianisme o el judaisme, aquesta comportava una determinada organització social i política intrínseca. Sense entrar-hi en massa detall, Muhàmmad va ser expulsat de la Meca, ciutat santuari del politeísme àrab pre-Islàmic, esdeveniment que marca l’inici del calendari musulmà, i s’exilià la ciutat de Iathrib, avui dia coneguda com a Medina, en aquella època dominada per tribus de comerciants àrabs jueus que acolliren a Muhàmmad i els primers musulmans. Fou a Medina que el profeta començà una nova forma d’organitzar-se socialment i política.

Més tard, Muhàmmad i els seus tornàren a Meca i la conqueriren. Van expandre’s poc a poc unificant les diferents tribus dels deserts d’Aràbia. Aquesta unió va comportar l’expansió de l’Islam i, amb aquesta, una important reforma social que suposava un avenç respecte a la brutal vida dels nòmades àrabs. És important, però, entendre que en els primers anys de la religió, molts dels musulmans ho eren per conveniència o per compromisos adquirits amb els líders de les diferents tribus. Així, quan el profeta morí l’any 632 de l’Era Comuna amb 62 o 63 anys, moltes tribus consideraren que quedaven alliberades per tornar a les seves antigues costums. Abu Bakr, el successor de Muhàmmad com a cap de la comunitat islàmica i primer khalifa (en àrab el terme khalifa, خليفة, vol dir successor o substitut), va encarregar-se de fer-los tornar a dins de la comunitat, sovint per la força. Aquest havia estat una amistat propetr del profeta des d’abans de les revelacions.

Els Raixidun, el Califat dels ben guiats

En els dos anys que governà Abu Bakr abans de morir, el khalifa aconseguí acabar amb les diferents insurreccions i reunificar els territoris que havia governat Muhàmmad. Un cop unificada la comunitat de creients, la umma, Abu Bakr començà la conquesta d’Iraq, la provincia més rica de l’Imperi Sassànida i, més tard, la provincia Bizantina de Síria.

El khalifa Abu Bakr va designar al seu testament a Umar Ibn al Khattab, un dels primers conversos a l’Islam i sogre del profeta. Aquest governà durant quasi 10 anys, fins que fora assassinat per un soldat persa que havia estat venut com a esclau després de ser capturat en batalla. Quan aquest morí, el Califat, el territori governat pels successors del profeta, havia conquerit gran part de les províncies de l’Imperi Sassànida, que estava a punt de ser destruït, així com els territoris bizantins de la Gran Síria i Egipte. Aquests nous territoris, de majoria cristiana, van ser governats pels musulmans, però sense obligar a les seves poblacions a la conversió.

El nou khalifa seria escollit per un comité de sis homes designats per Umar. Aquests dubtaven entre Alí, cosí i gendre del profeta i pertanyent al mateix clan que ell, els Banu Hàxim, i Uthman, cosí segon i gendre del profeta, però pertanyent al clan dels Banu Ummaia. Ambdós clans eren de la mateixa tribu, els Quraix. Uthman fou l’escollit i, ja com a khalifa, continuà amb les conquestes. Amb la derrota de l’Imperi Sassànida va estendre el Califat per tota Pèrsia fins al que avui dia coneixem com a Pakistan i Àsia Central. També conquerí la costa sud de la Mediterrània fins a Tunis així com diversos territoris als Bizantins. Aquest nou Califa centralitzà el poder i instal·là a membres de la seva família en posicions importants. Aquest fet va provocar ressentiment entre les altres tribus. L’exèrcit assentat a Egipte, a Kufa i a Basra estava molest i, finalment, va amotinar-se a Egipte. Aquests amotinats van presentar-se a Medina, la capital, per traslladar les seves queixes al Califa, el qual va cedir. De retorn cap a Egipte, aquests interceptaren un missatger que havia enviat el Califa al governador d’Egipte el qual duia instruccions per a que els ajusticiés. Els amotinats van tornar a Medina i, finalment, acabaren amb la vida del Califa. Tot i el tràgic final, Uthman va ser venerat com un bon Califa en els seus primers anys i, entre el seu llegat, destaca l’edició del text canònic del Corà que ens ha arribat fins als nostres dies.

La primera fitna

A Uthman el succeí Alí, qui va ser escollit pels companys del profeta, els primers conversos a l’Islam i que acompanyaren al profeta en vida. La situació era delicada, degut a les tensions que van sorgir i augmentar durant el regnat d’Uthman. Alí canvià governadors provincials que eren familiars d’Uthman per gent de la seva confiança i traslladà la capital de Medina a Kufa, al Iraq. El nou khalifa era percebut com a simpatitzant dels assassins d’Uthman. El malestar pel magnicidi era tal que prominents figures del moment, com Aisha, la tercera dona del profeta, i alguns dels companys més propers d’aquest es rebel·laren per venjar la mort d’Uthman. L’exèrcit d’Alí acabà amb la rebel·lió a la Batalla del Camell l’any 656, però el mal ja estava fet. Per primera vegada musulmans s’havien alçat en armes contra musulmans, i no en seria l’última.

Paral·lelament, el governador de la província de Síria, Muàwiya, que havia estat cunyat del profeta i familiar del khalifa Uthman, va refusar oferir la seva lleialtat a Alí. Si va negar-li la lleialtat com a venjança per la mort d’Uthman o si, simplement, va fer-ho per ambicionar ell ser Califa, no se sap. El khalifa Alí envià el seu exèrcit a sufocar la rebel·lió, però ambdues forces arribaren a un punt mort a la Batalla de Siffín. Com que cap exèrcit va poder-se imposar a l’altre, Muàwiya i Alí es van comprometre a un arbitratge. Aquest, però, es va decantar per Muàwiya i Alí es va negar a acceptar-ho. Entre els motius per a la negativa estava el fet que part dels seus partidaris, un grup conegut com a kharijites, creien que si Muàwiya era elegit Califa, ells serien ajusticiats per haver-se oposat al Califa Uthman, culpats de la seva mort. Així doncs, la disputa seguia viva i les forces de Muàwiya van anar fent-se amb el control de diferents províncies lleials a Alí. Alí trobaria la mort l’any 661 a mans dels kharijites, que havien ingeniat un pla per posar fi a la guerra civil: matar els líders dels bàndols enfrontats. Mataren a Alí, però no aconseguiren acabar amb la vida de Muàwiya.

Mapa de la situació al Califat durant la Primera *Fitna*

Hàssan Ibn Alí, el fill gran del Califa Alí, va ser nomenat khalifa pels seus seguidors després de la mort del seu pare. Tot i ser el khalifa, no controlaba quasi cap territori. Com a líder i per tal d’acabar amb les hostilitats entre musulmans, va arribar a un acord amb Muàwiya pel bé de la comunitat. Hàssan abdicaria com a khalifa en favor de Muàwiya a condició de que aquest no anomenés un successor. Muàwiya acceptà les condicions i regnà com a khalifa. Hàssan Ibn Alí morí l’any 670, no se sap si enverinat per la seva dona.

La fi dels Raixidun, Segona Fitna i l’inici del Califat dels Omeia

Muàwiya establí la seva capital a Damasc, des de la qual ja havia governat la Gran Síria. El seu regnat es caracteritzà per evitar les confrontacions directes amb els seus rivals dins del califat i per la guerra contra els bizantins. Un dels elements més transcendentals del seu mandat, però, fou la designació del seu fill Yazid com a successor l’any 676. Aquesta designació era contrària l’acord entre Muàwiya i el difunt Hàssan. Tot i que el nomenament del seu successor despertà malestar entre diverses figures prominents, Muàwiya va convocar un consell per a que se li jurès lleialtat al seu successor designat, cosa que molts líders feren, ja fos per convenciment, per suborn o per conveniència. Tot i així, alguns companys del profeta i els seus descendents van negar-s’hi. Aquests, per veure’s en clara minoria, romangueren en silenci al respecte.

Muàwiyà morí l’any 680 i el seu fill Yazid va prendre possessió del càrrec. Va enviar emissaris per a que els diferents líders tribals i governadors li jurèssin lleialtat, però Hussayn, fill del Califa Alí, germà del Califa Hàssan i net del Profeta Muhàmmad va negar-s’hi. Tement per la seva vida, marxà de Medina i es refugià a la Meca i, estant allà, va rebre una carta dels partidaris d’Alí de Kufa per a que se sumés en revolta contra Yazid. De camí a Kufa, la caravana de Hussayn va ser atacada per l’exèrcit de Yazid a prop de Kerbala, i allà fou assassinat. Aquesta revolta iniciada pels partidaris d’Alí a Kufa donà lloc a la Segona Fitna, que durà més d’una dècada i acabà amb la victòria dels Ummaia, que donaren lloc a la primera dinastia regnant islàmica, el que avui en dia coneixem com el Califat dels Omeia.

Les conseqüències

Amb l’establiment del Califat dels Omeia es posà fi a la era del Califat dels Ben Guiats, que durà, amb prou feines, 30 anys des de la mort del profeta. Aquests governants són tinguts en molta alta consideració dins del món musulmà, especialment entre els sunnites, doncs es considera que foren governants virtuosos que mantingueren l’esperit originari de l’Islam. Aquests califes eren gent humil, que visqueren d’acord amb les seves creences i es preocuparen del benestar de la seva gent. El califa era, alhora, una figura religiosa i una de política. Liderar la fe era indistint de governar. L’elecció dels successors, a més, s’entenia com a meritocràtica: només algú que fos realment pietós i humil i encarnès els valors del profeta podia ser el legítim successor. Muàwiya acabà amb aquest mètode d’elecció quan designà com a successor a un dels seus fills. D’aquesta manera inaugurà una línia dinàstica i el califat passà a ser una monarquia on el líder, el successor del profeta, ja no ho era per mèrits sinó per virtut de la seva sang.

Durant el califat dels Raixidun i els anys immediatament posteriors es forjaren algunes de les divisions que encara avui en dia perduren en l’Islam, tal com la divisió entre sunnites i xiïtes:

Els adherents a la tradició, la sunna, són el que avui en dia coneixem com a sunnites. És per a ells que els Raixidun foren els primers quatre califes de l’Islam i que acabaren de donar la forma que té l’Islam majoritari avui en dia. Els quatre primers califes són exemple de virtut i inclús un model a seguir.
Els partidaris d’Alí, els xiïtes, no accepten com a legítims el conjunt dels Raixidun, sinó que consideren que el profeta nomenà a Alí com al seu successor i, per tant, és per a ells el primer Imam, el primer guia de la comunitat.

Aquesta diferència inicial acabà propiciant teologies molt diferenciades així com diverses branques de jurisprudència, tan dins de l’Islam sunnita com de l’Islam xiïta. Els partidaris d’Alí tenien una base de suport a Kufa, a l’Iraq. A més, Alí va ser assassinat a Kufa i fou enterrat a Najaf, i el seu fill Hussayn trobà la mort a Kerbala, també a l’Iraq. En aquestes ciutats s’hi troben santuaris que es consideren dels més sagrats per als xiïtes. Tot i haver tingut presència a diverses contrades del món àrab-musulmà, els xiïtes han sigut majoritaris a Mesopotàmia i a l’Iran.

La tercera branca de l’Islam, l’Ibdadisme, majoritari només a l’Oman, tenen el seu origen el els kharijites que assassinaren a Califa Alí.

Cap governant de cap país al món, avui en dia, es considera khalifa en el sentit que s’hi consideraren els raixidun. Al llarg de la història ha hagut diverses dinastíes regnants que s’han considerat califes, reclamant per a ells el lideratge de la comunitat islàmica. L’últim califa fou Abdülmecit II de l’Imperi Otomà, deposat pel líder laïc dels Joves Turcs Mustafà Kemal Atatürk. Des dels Raixidun, però, la figura ha estat més política que religiosa.

És en aquests califes i en aquestes primeres dècades de l’Islam que s’emmirallaren els gihaidistes d’Estat Islàmic quan proclamaren el califat. Els seus enemics no eren només els països occidentals, sinó també els governants dells països musulmans. En la seva visió, tant líders dictatorials seculars, com Baixar al-Assad de Siria com la monarquia Saudí han traït els valors de l’Islam i s’han allunyat de la forma correcta de govern.