Waleed Saleh, nascut el 1951 a l’Iraq, és doctor en Estudis Àrabs i Islàmics per la Universitat Autònoma de Madrid, llicenciat en Filologia Àrab per la Universitat de Bagdad i en Filologia Hispànica per la Universitat de València. Al llarg de la seva trajectòria, Saleh ha estudiat l’Islam polític i ha escrit llibres sobre pensament islàmic, entre altres qüestions.
A “Feminismo e islam: Una ecuación imposible”, publicat per l’editorial El Paseo, l’autor fa una crítica al pensament actual que creu possible un feminisme dintre de l’Islam. Aquesta crítica la fa tant a les corrents de pensament al món àrab-musulmà que intenten bastir un feminisme de tall islàmic, com a corrents acadèmiques i sectors intel·lectuals d’occident que, fruit del relativisme cultural, accepten pràctiques islàmiques i inclús islamistes que, segons l’autor, minven o atempten contra la igualtat de drets entre homes i dones.
Feminisme (islàmic) i l’Islam
Saleh defineix el feminisme com a moviment polític liberal i laic, cultural, econòmic i social que cerca la igualtat entre dones i homes. El feminisme, segons l’autor, reclama el reconeixement d’unes capacitats i drets que tradicionalment s’han reservat als homes. El feminisme és un ideal universal, racional, que no necessita de cap justificació religiosa, ni tampoc hauria de necessitar una religió com a vehicle per a la seva acceptació.
Per definir el feminisme islàmic recorre a Margot Badran que en el seu llibre Feminismo en el Islam (ed. Cátedra) el descriu “com un discurs i una pràctica feministes articulats dintre d’un paradigma islàmic”, però també a la Fundació al Fanar, que defineixen el feminisme islàmic com a “corrent ideològica de fonament alhora epistemològic i activista que qüestiona dos sistemes de coneixement: el feminista de tall occidental, per una banda, i l’islàmic patriarcal per l’altre. S’usa com a categoria tant analítica com identitària.” Així, doncs, el feminisme islàmic pretén canviar les condicions de vida que minven els drets de les dones partint dels propis ensenyaments de l’Islam.
L’Islam és la religió monoteista basada en els ensenyaments del seu profeta, Muhàmmad, continguts majorment en el Corà. Tot i haver-hi diferents branques (sunnites, xiïtes, ibadís, sufistes…), aquestes no difereixen massa al respecte de les qüestions essencials de l’Islam. L’Islam es basa en:
- el Corà, que els musulmans consideren la paraula de Déu tal com va ser revelada a Muhàmmad
- la Sunna (o tradició), recollida en els hadits, els relats que expliquen dites, fetes i comportaments atribuïts al profeta
- les escoles jurídiques de l’Islam i els dictàmens que els juristes emeten sobre què és lícit i què és il·lícit per als creients
- la història d’aquesta religió narrada pels seus primers historiadors
- a més dels codis civils i penals aplicats al llarg del temps.
Així doncs, veiem que Islam i Feminisme són dos registres diferents: el primer és una fe i una creença mentre que el segon és un moviment civil laic que lluita per l’alliberació i emancipació de la dona i que combat, entre d’altres, les pràctiques religioses que usurpen els drets d’aquestes.
El feminisme islàmic és hereu de l’Islam polític (islamisme) que ha inundat l’espai públic a bona part dels països de majoria musulmana. Previ a la Revolució Islàmica de l’Iran de 1979, les dones al món àrab i musulmà no es basaven en l’Islam per a emprende la lluita per la justícia i la llibertat. Per a Saleh, doncs, el “feminisme islàmic” té més relació amb l’islamisme que amb l’alliberament de la dona. Acaba sent una forma de islamitzar una parcel·la més de la vida política, en aquest cas, el de la reivindicació de la igualtat de drets.
La dona a l’Islam
L’Islam es basa en la paraula de Déu revelada al profeta Muhàmmad, que va ser posteriorment recollida en el Corà. L’original, en àrab, es considera etern i incorruptible. La xaria, la llei islàmica, es deriva tant del Corà com de la sunna, recollida en els diferents hadits. Així, gran part de la legislació i codis, tant històrics com vigents, a molts països àrabs o musulmans es basen en el Corà i en els hadits.
Als textos fundacionals de l’Islam hi abunda la discriminació cap a la dona. Aquesta discriminació abarca tots els àmbits de la vida. Per exemple, el testimoni d’una dona val la meitat que la d’un home i, de la mateixa manera, en heretar, a una dona li correspón la meitat que a un home. Una dona, a més, no pot sortir al carrer sola sense el permís del seu tutor legal (pare, marit, germans).
L’edat mínima d’un home per a casar-se és la pubertat (vora als quinze anys), però per una dona pot arribar a ser de nou anys lunars (vuit anys i set mesos solars). La dona deu obediència al seu marit i pot ser repudiada sense massa explicacions, mentre que la dona només pot divorciar-se en situacions molt concretes. Per als homes es permet la poligàmia; una dona ho té prohibit i, a més, si s’enllita amb un altre home, estarà cometent adulteri. Aquestes discriminacions dels textos fundacionals, juntament amb d’altres, s’han traslladat en major o menor mesura en moltes lleis, algunes d’elles encara vigents avui dia.
Islam i dona en l’actualitat
Una fàtua és un pronunciament sobre dret islàmic emès per un muftí (o jurisconsult) sobre matèries civils o religioses. Degut a la inexistència d’un clergat legal i oficial en l’Islam, institucions i líders religioses s’han arrogat el dret d’emetre fàtues. En l’actualitat, degut als centres culturals, mesquites i canals de televisió finançats amb els diners provinents de les monarquies del Golf Pèrsic, hi ha una abundància de fàtues emeses com no s’havia vist mai. Aquestes són, a més, especialment conservadores i inclús fonamentalistes, ja que les monarquies d’aquests països promouen el wahabisme, un moviment fonamentalista i rigorista islàmic.
Segons Saleh, la majoria de fàtues emeses tenen relació amb la dona, el seu cos i la seva presència pública. Entre aquests pronunciaments hi podem trobar la prohibició de conduir a les dones, car la posició és perjudicial pels ovaris i, per tant, podria afectar la salut dels seus futurs fills o, per exemple, permetre que el marit s’enlliti amb la seva dona recentment morta com a “còpula de comiat”.
En l’actualitat, a alguns països de la península aràbiga, en concret l’Aràbia Saudita, existeix el concepte de “matrimoni per plaer” (نکاح المتعة, en àrab). És una pràctica consistent en una relació matrimonial secreta entre un home casat i una dona que no ha tingut l’oportunitat de casar-se. Aquest matrimoni no s’ha de fer públic obligatòriament, ni tampoc comporta l’obligació de viure sota un mateix sostre.
A l’Iran existeix una pràctica similar, el sigheh (صیغه,en persa). En aquest cas, un home i una dona poden contraure matrimoni durant un temps estipulat. Tot i ser un matrimoni, l’home ha de pagar una dot, però aquesta relació no genera drets d’herència per a la dona (i possibles descendents), i l’home ha de fer el possible per evitar embarassos.
Relativisme cultural
Segons alguns proponents del feminisme islàmic, en l’Islam mateix no hi hauria cap discriminació cap a la dona, sinó que aquestes sorgeixen arrel de interpretacions errònies que han dut a terme, al llarg de la història, tant els juristes com els exègetes. Consideren que hi ha termes que s’han malinterpretat i, inclús quan la literalitat del text és discriminatòria sense deixar lloc a dubtes, consideren que hi manca context. Aquesta interpretació errònia no s’hauria fet dels textos fundacionals de l’Islam, només, sinó que també s’hauria malinterpretat altres pensadors considerats com a “reformistes”, com Hassan al-Banna, fundador de l’organització islamista Germans Musulmans.
Waleed Saleh hi discrepa. Ell considera que seria estrany que tants acadèmics, juristes i exègetes s’hagin equivocat consistentment al llarg dels segles. El Corà va ser revelat al profeta Muhàmmad en àrab i en aquesta mateixa llengua va ser memoritzat i transcrit pels seus seguidors. La literalitat del text s’ha transmès de generació en generació, preservant la integritat del text, deixant poc marge per a interpretacions divergents.
A més, entre certes corrents progressistes occidentals, es permeten i, en opinió de l’autor, inclús promouen certes discriminacions cap a la dona, com ara l’ús del niqab o el conegut com a burkini, justificant-se en especificitats cultural que han de ser respectades. Així, una discriminació cap a la dona, ja sigui en la vestimenta, en el tracte personal o en relació a aspectes legals, s’ha de tolerar ja que, pretendre canviar-ho, ni que sigui per garantir els drets de la dona, seria un acte de superioritat moral o d’etnocentrisme.
Aquesta forma de raonar, opina l’autor, passa per alt la lluita que nombroses dones han dut a terme en els països àrab-musulmans per alliberar-se de la religió, com per exemeple Sophie Bessis, Mona el-Tahawy o Olfa Youssef. Evidentment, aquesta lluita no s’ha fet en base a reinterpretacions dels textos fundacionals de l’Islam, de la mateixa manera que les feministes d’altres contrades no han tingut la necessitat de basar la seva lluita en cap altre text religiós.
A la lluita per l’emancipació i pels drets de les dones als països àrabs que s’ha fet tradicionalment al marge dels escrits religiosos se l’ha conegut com a feminisme àrab. Existia abans que el feminisme islàmic i encara existeix avui dia. Si tenim interès en la defensa dels drets de la dona en els països àrab-musulmans, creu Waleed Saleh, hauríem de llegir més i donar més suport a les pensadores i activistes que hi lluiten, en comptes de, pel relativisme cultural, acabar donant suport a moviment que posen en perill la llibertat i l’emancipació de la dona en aquests països.